Estudiar un fenomen cultural és una forma d’apropar-se a una realitat social complexa. I fa pensar a voltes en un entrenament físic que requereix d’un esforç constant: una rutina basada en diferents sèries d’exercicis, cadascun dels quals, amb una finalitat concreta i una tècnica específica; però tots ells amb l’objectiu comú de tonificar un mateix cos.

Abordar els fets socials suposa posar en solfa totes les dades observades i comporta interactuar amb els actors, escenaris i sistemes de relació comunitaris, superant les dificicultats i arbitrarietats amb cintura i disciplina.

Encara que pugui semblar un tòpic, com que tot canvia i funciona molt de pressa, “òbviament”, la tendència d’avui dia és ocupar-nos de com més coses alhora millor. I fruit d’això, dediquem poc temps a escoltar i solem fer les coses sense deteniment.

Tal com cantà el poeta, pot ser que el fenotip de les persones sigui la cosa més singular i profunda: l’exploració sensorial ens diu tantes coses! L’expressió dels sentiments a través de la mirada. El patiment i l’experiència a través dels accidents de la pell. La veterania a través de la profunditat de l’expressió… Entre línies, la naturalitat dels moviments, la tessitura i el to de la veu ens narren la vida de les persones.

.

.

Pensem, per exemple, en la manera d’articular unes mans adobassades, o l’aura i el posat que desprèn una persona amb molta presència i forta acceptació social: si parem compte i ens hi fixem, instintivament, el to, el volum, i el pes de la veu d’una persona canvia depenent de la importància que dóna a allò que diu; i no parla de la mateixa forma de coses banals que de fets que considera importants.

.

També, en la pràctica de l’exercici mèdic, es detecten símptomes de l’estat de salut examinant la temperatura del cos, el to de la pell, la brillantor dels ulls, la netedat en la respiració, la manera d’articular les extremitats o l’aspecte d’una o altra part del cos.

.

.

La importància d’una observació pacient i acurada -en tots els sentits- és absolutament cabdal, tant a nivell individual com social, perquè les persones formem part, a la vegada, d’una naturalesa orgànica i d’una realitat social..

.

.

.

L’observació de les institucions ens confirma la seva progressiva tipificació i estandarització; així com la tendència dels seus professionals a especialitzar-se tot centrant-se, cada vegada més, en la fase de programació en detriment de l’estadi d’execució invertint molta energia i  temps per definir (consensuadament o no) horitzons, fites, principis, objectius, estratègies… deixant en segon pla la pròpia pràctica.

La quinta essència de la pràctica és la comprensió d’un mateix i d’altri; i això: implica la revisió dinàmica dels mandats i comporta la verificació continuada de l’acció. Tot aquest exercitament requereix -alhora- ment oberta i actitud humil. I es constitueix sabent delegar disposant-se als demés. Perquè.. què fem i som en realitat, sinó una adaptació i reajustament a cada moment?

L’espai plural -on cadascú dedica un indret a realitzar-se- és en permanent transformació.

Sembla inevitable doncs, l’aparició de parcel·les de convicció per revestir de candidesa un punt d’encontres; a on, elementalment, la il·lusió, les ganes… empenyen la implementació de projectes -que a vegades reeixiran, i a vegades no-.