Els  joves són, per excel·lència,  el primer grup en apoderar-se de les noves tendències, maneres de fer, tecnologies…

.

Treballar amb i pels joves difícilment pot anar deslligat: significa integrar els seus dilemes i punts de vista. Evitar distanciar-nos-hi és bàsic i implica delegar i posar-nos a la seva disposició. Si ens agrada els joves reflexius, crítics i participatius, hem de correspondre’ls sent part de la seva base d’experimentació i vivència.

Som al seu camp d’entrenament, terreny de joc, laboratori, i a la pista per on pivoten. Som pares, avis, tiets, veïns, entrenadors, educadors, mestres o monitors; i representem els seus “botxins” i la diana de les seves crítiques: com adults, els dictem les normes i els fem còmplices per superar situacions

.

Potenciar un creixement real de les capacitats crítiques i complir, alhora, amb nivells d’exigència professional (competitivitat, regulacions, inspeccions, auditories…) produeix “un doble” desgast.

És legítim, doncs, que els professionals veterans més experimentats, progressivament, vulguin dedicar menys hores d’atenció directa.

D’altra banda, derivat de la creixent especialització i l’avenç tècnic dels instruments d’anàlisi i avaluació, les fases de planificació demanden dedicació exclusiva: técnicament, els Plans pauten un itinerari ideal dins un escenari determinat; en el nostre cas, l’europeu. I aquests, tenen l’objectiu que els joves s’identifiquin i sàpiguen conviure, i enriqueixin la societat fent-la més diversa, conscient, participativa i democràtica.

Les posicions de disseny i programació no les ocupen  professionals  amb contacte directe i són distants amb els treballadors en fase d’execució.

.

Tanmateix, des de fa aproximadament vint anys, presenciem com la majoria d’executors de polítiques per joves (també de benestar, cultura, i, potser en menor mesura, d’ensenyament) són professionals contractats amb criteris cada vegada més empresarials. I com a resultes d’això, persones malpagades amb poques garanties laborals.

.

El treballadors d’aquesta branca vocacional responen a un perfil de  persona compromesa i sobrequalificada, que es dedica a un tipus de desgast professional en males condicions laborals: la qual cosa alimenta la desincentivació d’estar a primera línia.

.

A setembre de 2019,

al cojunt de l’estat, la mitjana d’edat d’emancipació dels/les joves

es situava als 29,8 anys

-una de les majos d’Europa- corroboran així, dificultats EsTrucTuraLs.

(Bàsicament, d’índole laboral I rEsidenciAl)

.

I en el cas de joves sense xarxa familiar, predominantment extracomunitaris, aquest procés es desenvolupa precoçment entre els 18 i 21 anys. A aquesta circumstància cal afegir-hi tres factors: la manca generalitzada d’oferta al parc públic d’habitatge (habitatge social, habitatge de protecció oficial…); les casuístiques del col·lectiu (i de com la situació juridicoadministrativa esdevé en -moltes- ocasions una font de determinisme, segregació i exclusió social); i a més a més, l’impacte creixent de discursos xenòfobs.

.

Aquesta situació repercuteix molt específicament en la fase transitòria dels joves. I és viscuda, en el cas particular dels joves ex tutelats, com un DeseMparamenT. A més a més, es dona el doble fet que això afecta l’àmbit privat (amb la pràctica indiscriminada d’assetjaments i racisme immobiliari -desnonaments extrajudicials, contractes abusius…-); i l’àmbit públic (exclusió extra normativa generalitzada -activitats de Padró, mínims d’ingressos…- ). Definint tot això, en suma, processos de segregació residencial i social

.

L’Abisme HabiTacioNaL

en la oferta i demanda de pisos de lloguer

esdevé eStrucTuraL.

.

Des de diferents prismes, obtenim desglossada la resposta institucional, principalment des de la DGAIA i l’ASJTET, davant l’arribada disparada (preSSió MiGratÒria) de JoveS no acoMpanyats entre els anys 2016 i 2019. La conclusió és que som a mig camí, ja que molts d’aquells menors ara són joves sense llar que viuen en infrahabitatges. Així, doncs, la problemàtica s’ha transformat

.

.

Quan la suma de tots aquests factors desemboca algú a una situació de SenSeLLariMse (entès en sentit ampli o contínuum – classifiació ETHOS-), aquest algú queda exposat a agressions de tot tipus i entra progressivament en un procés de VulNeraBilitzAciÓ

.

La resposta institucional, principalment des de la DGAIA i l’ASJTET, davant l’arribada disparada (preSSió MiGratÒria) de JoveS no acoMpanyats entre els anys 2016 i 2019. La conclusió és que som a mig camí, ja que

.

Molts d’aquells menors

ara són joves sense llar que viuen en infrahabitatges.

Així, doncs, la problemàtica s’ha transformat.

.

Alguns relats de vida desglossen la reacció de joves extutelats desinstitucionalitzats en situació habitacional marginal: el que ells viuen com violència institucional i administrativa (i judicial i penitenciària després) els porta al consum problemàtic de substàncies -i aquest, a problemes de Salut Mental (Patologia Dual)-.

L’informe emès pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya

analitza la problemàtica en l’accés a l’habitatge

entre els joves migrats ex tutelats.

.

L’opuscle compta amb 4 articles que desglossen el FeNomEn, l’autoria dels quals aglutina diferents òptiques i perspectives: tècnica especialista (educadores i educadors que tracten el tema a peu de carrer ), periodistes i activistes antiracistes (amb diferents graus d’implicació, com per exemple el Grup de Suport a Joves de Tarragona); i entitats amb experiència contrastada en temes de sensellarisme tals com l’Observatori DESC i la Fundació Arrels.

.

A través d’una àmplia amalgama de fonts diGiTalitzaDes (la publicació data a setembre de 2022 i referencia informes i estudis de 2019, 2020 i 2021), aquest document dota d’especial frescor aquesta temàtica CoRaL: presenta dades, indicadors, i tota mena de detalls en l’accés a l’habitatge; alhora que recull el testimoniatge DireCte, i el relat cru, de joves que viuen, alhora; un espiral de marginació i degradació humana, i un laberint (des)institucional

.

Catalunya ha arrossegat -darrerament, potser ja no tant- després d’anys de dictadura franquista, una inèrcia negativa en el desplegament de les Polítiques DeMocràtiQues, des de principis dels vuitanta fins la dècada dels noranta, es desenvolupà a una velocitat vertiginosa: fou un impuls institucional històric, sense precedents, que a nivell social representà molts avenços significatius, i a nivell no tant social, molts èxits substanciosos. Cosa que, malauradament i inevitable, desenvocà en l’enquistament de molts òrgans de decisió i comandament.

D e b a t s    d e    J o v e n t u t

Durant 40 anys, el debat de les polítiques de ha girat entorn tres grans qüestions: dependència, naturalesa, situació.

→ Dependència orgànica: de qui ha de dependre l’Àrea de Joventut?

D’una secretaria específica -o direcció general-; o bé, gaudir d’un caràcter transversal i influir les altres crees: aquesta discussió ve determinada pel repartiment de poders (entès com parcel·lització tècnica).

→ Naturalesa de les Polítiques:  quin discurs convé rere el marc tècnic-polític?

Sens dubte,  es tracta d’un debat ideològic: en base a quines argumentacions sorgeixen les Polítiques de Joventut. Lligat a una visió (o justificació); es qüestiona la motivació i el sentit que les activen i guien: “on som i a on volem anar”, “com estem i què volem ser”.

La majoria de propostes s’expliquen a través de dues corrents, dues tradicions. Totes elles però, coincideixen en la necessitat d’un cert equilibri per evitar la fractura social.

→ Escenari global: La globalització implica la quasi desaparició de les fronteres (societat líquida) i dels límits espai temps (digitalització). La qual cosa ens condueix a repensar els àmbits d’actuació.

Els joves es forgen en ple canvi  del model econòmic (financer i productiu). I viuen, en primera persona, l’esfondrament d’aquest sistema. La manera de reaccionar és confusa, i navega entre l’incredulitat, l’apatia i l’estat de xoc.

Cal superposar el nivell local i global pensant un escenari europeu receptor d’immigració. I combinar la tradició i les necessitats d’un territori, amb termes llunyans i nous.

Necessàriament, cal resoldre amb coratge i creativitat, i fórmules d’interdepertamentalitat, col·laboració, investigació i formació: com que la pràctica s’avança a la norma, és indispensable prestar atenció al que ja esdevé.

En aquest sentit, fa uns anys advertíem que entre els joves la prioritat és conquerir un ideal, i el temps així ho mostra.