És un arbustet mediterrani que creix sovint entre pedres, en terres calcàries a menys de 1200 m. Al nostre país té una distribució més aviat meridional, sembla que som nosaltres dels pocs que l’hem cultivat al nord del riu Llobregat.

El poniol, identificat científicament per Linné com a Melissa fruticosa (attualmente se’l coneix com a Micromeria fruticosa o bé Satureja fruticosa), és una planta originària de les terres mediterrànies orientals, especialment d’Israel on l’anomenen Zuta levana.

Té una llarga tradició com a planta medicinal a Catalunya, essent la planta que es reservava per casos d’infecció intestinal, sobretot dels infants, i per això és famós el conte del cargol i l’herba del poniol.

Quan no es disposava d’altra medecina que la que ens oferien les plantes, sempre es tenia a punt un ramet de poniol, perquè a la que algú de la família agafava un mal de panxa se’n feia una infusió amb unes branquetes.

Actualment se n’ha perdut força l’as, però al Pari de les Olors l’han aconseguit cultivar, estudiar-ne les seves propietats i aplicar-les a diferents productes: infusions i sopetes.

L’anàlisi de cromatografia de gasos del seu ali essencial ens demostra que és una planta complexa, té 70 components dels que destaquen especialment la pulegona i la isomentona. La pulegona, en grans quantitats pot arribar a ser tòxica per al fetge. Per això la infusió de poniol es reserva per a usos puntuals.

Com cultivar-la.

És una planta perenne, de la familia de les labiades, que creí en forma d’arbust de patita alzada, no superan els 50 cm.

No li agraden els terrenos massa rics i humits. S’estima més les terres sorrenques o fins i tot pedregoses. Es cull quan floreix, que acostuma a ser a l’inici de l’estiu, i a vegades ho torna a fer a la tardor. És molt resistent a la sequera i al fred.

Es reproduzi força bé per lavor i tant es pot sembrar a finals d’hivern com a finals d’estiu. Li agraden els sòls calcaris i amb bon drenatge. Si es planta a terra només necessita regs de suport al ple de l’estiu, especialment quan el tallem. Viu sense problemes al sol. Es cull quan floreix, tot i que admet que l’anem tallant tot l’any per fer-nos alguna infusió en fresc.

Les seves propietats sono desinfetantes, antioxidants, carminatives i digestives. S’utilitza sobretot per a transtorns estomacals i per proecessos d’infecció o irritació del sistema digestiu. També té una certa tradició com a planta afrodisíaca.

No l’hem de confondre amb el poliol.

A vegades se’l confon amb el poliol, la mentha pulegyum, per la semblança entre els noms populars (poniol i poliol) i el fet que totes dues espècies són molt apreciades per fer infusions, a les que els donen un fons fresc i mentolat. Comparteix amb el poliol l’alt contingut de pulegona, tot i que el poliol en conté amb més quantitat i per això no és recomanable fer-nos una infusió diària del clàssic menta poliol.