És un arbustet mediterrani que creix sovint entre pedres, en terres calcàries a menys de 1200 m. Al nostre país té una distribució més aviat meridional, sembla que som nosaltres dels pocs que l’hem cultivat al nord del riu Llobregat.

El poniol, identificat científicament per Linné com a Melissa fruticosa (attualmente se’l coneix com a Micromeria fruticosa o bé Satureja fruticosa), és una planta originària de les terres mediterrànies orientals, especialment d’Israel on l’anomenen Zuta levana.

Té una llarga tradició com a planta medicinal a Catalunya, essent la planta que es reservava per casos d’infecció intestinal, sobretot dels infants, i per això és famós el conte del cargol i l’herba del poniol.

Quan no es disposava d’altra medecina que la que ens oferien les plantes, sempre es tenia a punt un ramet de poniol, perquè a la que algú de la família agafava un mal de panxa se’n feia una infusió amb unes branquetes.

Actualment se n’ha perdut força l’as, però al Pari de les Olors l’han aconseguit cultivar, estudiar-ne les seves propietats i aplicar-les a diferents productes: infusions i sopetes.

L’anàlisi de cromatografia de gasos del seu ali essencial ens demostra que és una planta complexa, té 70 components dels que destaquen especialment la pulegona i la isomentona. La pulegona, en grans quantitats pot arribar a ser tòxica per al fetge. Per això la infusió de poniol es reserva per a usos puntuals.

Com cultivar-la.

És una planta perenne, de la familia de les labiades, que creí en forma d’arbust de patita alzada, no superan els 50 cm.

No li agraden els terrenos massa rics i humits. S’estima més les terres sorrenques o fins i tot pedregoses. Es cull quan floreix, que acostuma a ser a l’inici de l’estiu, i a vegades ho torna a fer a la tardor. És molt resistent a la sequera i al fred.

Es reproduzi força bé per lavor i tant es pot sembrar a finals d’hivern com a finals d’estiu. Li agraden els sòls calcaris i amb bon drenatge. Si es planta a terra només necessita regs de suport al ple de l’estiu, especialment quan el tallem. Viu sense problemes al sol. Es cull quan floreix, tot i que admet que l’anem tallant tot l’any per fer-nos alguna infusió en fresc.

Les seves propietats sono desinfetantes, antioxidants, carminatives i digestives. S’utilitza sobretot per a transtorns estomacals i per proecessos d’infecció o irritació del sistema digestiu. També té una certa tradició com a planta afrodisíaca.

No l’hem de confondre amb el poliol.

A vegades se’l confon amb el poliol, la mentha pulegyum, per la semblança entre els noms populars (poniol i poliol) i el fet que totes dues espècies són molt apreciades per fer infusions, a les que els donen un fons fresc i mentolat. Comparteix amb el poliol l’alt contingut de pulegona, tot i que el poliol en conté amb més quantitat i per això no és recomanable fer-nos una infusió diària del clàssic menta poliol.

El RomAnÍ (Rosmarinus Officinalis) és un dels tresors de la nostra FlorA ÚtiL MediTerrÀnia. Es prenen moltes tasses de te verd, que ens ve de milers de quilòmetres enllà, perquè té principis antioxidants i estimulants, quan nosaltres comptem amb el romaní ben A ProP nostre, amb unes qualitats medicinals tant o més bones: ActIvA l’organisme i NeTeja el fetge, a més a més d’afavorir el DesiG seXual. Què voleu més?

El RomAnÍ és un arbust mediterrani molt abundant a les terres properes al mar i a menys de 900 metres d’alçària. Les seves arrels profundes i abundants el fan ser un excel·lent Fre de l’erosió en terres de forts pendents. Però, és clar, si es vol plantar en un test, al cap de poc temps s’haurà de traspassar a terra o bé a un contenidor gran, perquè les seves arrels ho necessitaran.

Actualment se n’ha perdut força l’Ús, però al Parc de les Olors l’han aconseguit cultivar, estudiar-ne les seves propietats a diferents productes: infusions i sopetes.

Tal i com passa amb els vins, les PlanTes AroMàtiques i MeDicinaLs s’AdaPten a cada lloc i arriben a desenvolupar perfils o QuiMioTiPs diferenciats. A les nostres terres en tenim molts per descobrir.

El Parc de les Olors del Serrat va escollir el RomAnÍ com a planta emblemàtica perquè a la Vall del Tenes aquest arbust mediterani hi creix amb abundància i mostra una gran vitalitat, fins i tot se n’ha pogut reconèixer un QuimMioTiP propi. És un arbust molt ViGoRós i amb un alt nivell de SuPerViVÈnCia a nivell de cultiu, molt millor que el que es comercialitza normalment. Ara cal analitzar-ne l’oLi ESSenCiaL per conèixer la seva especificitat química. En aquesta vitalitat se suposa que hi fa molt que aquesta vall estigui orientada cap a MaR, de manera que la BriSa De la MaRiNaDa hi arriba sense dificultats. Per altra banda, tant les terres de concreu abandonades com els reiterats focs forestals han proporcionalt al romaní l’espai idoni per desenvolupar-s’hi.

L’eTiMoLoGia del nom RomAnÍ (Rosmarinus Offiinalis) remet a RoSaDa i MaR, probablement perquè és una planta que no se n’allunya gaire, malgrat que, excepcionalment, se’n puguin veuere exemplars lluny del litoral. Però si es té en consideració l’arrel grega de la paraula pot voler dir ArBusT ArOmÀtIc (Rhops Myrinus).

PrOpieTats: La potència medicinal es troba en les seves FuLles i FLoRs. És un dels pocs arbustos mediterranis que floreix a l’hivern. Les plantes floreixen quan s’estressen i adverteixen el perill de no poder-se reproduir. Per això cal deduir que el romaní és fredolic. Quan arriba la primera onada de fred, el romaní comença a florir. Per això els apicultors poden saber que la seva mel és de romaní, ja que, quan aquest floreix, molt poques flors ho fan. Amb tot, en qualsevol moment de l’any es pot trobar alguna flor de romaní, tal i com recull el rodolí popular: “Flor de romaní i noies per casar, tot l’any n’hi ha“.

Una bona ensumada de romaní de bon matí

La manera més sencilla de rebre els BeNeFiCis del romaní és, senzillament, prenent les seves fulles amb les mans i, immediatament, posar-vos-les davant del nas fent unes quantes inspiracions profundes. Notareu la fortor àcida i molt penetrant de la CàMFoRa, un dels components bàsics de l’essència de romaní. La seva olor us remetrà a un bosc sec ple de pins i alzines.

Colònia d’espígol, sàlvia i romaní, al marit fa reeixir.

Al romaní se li han atribuït propietats AfRoDiSíaQues, especialment per als homes. Ho podeu provar tot barrejant tres parts de romaní, per dues de lavanda i una de sàlvia en una barreja de 50% d’aigua i alcohol, o bé fent-vos un bon massatge amb oli de romaní; a veure si hi ha sort!

La bosseta de romaní a l’armari, però no al coixí.

El contingut de càmfora del romaní fa que sigui un excel·lent substitutiu de les boles que es compren perquè No s’arni la roba. També us pot anar bé tenir-lo a mà, quan estudieu o bé us heu de concentrar molt. Però no va bé que us poseu la bosseta de romaní sota el coixí perquè, com que és estimulant, potser no us deixaria dormir.

Si cremem romaní, el verí farem fugir

Si teniu una llar de foc podeu cremar els branquillons de RomAnÍ per encendre el foc, i de passada aromatitzareu i desinfectareu l’ambient. Si teniu oLi essencial de romaní en podeu tirar algunes gotes a l’humidificador o a l’ambientador.

L’esperit de romaní, el dolor prest fa fugir

Esperit de romaní per al dolor: amb alcohol feu macerar FuLles de RomAnÍ i Flors d’EspÍGoL prèviament assecades, a parts iguals, durant 40 dies i 40 nits a SoL i SeReNa, en un pot de vidre fosc, ben tapat. Passat aquest temps, filtrareu el líquid i us en fareu fregues, dos o tres cops al dia, allà on tingueu dolor.

Per dir bon dia a la vida, una tassa de romaní cada dia

Si sou dels qui no us agraden les infusions perquè us molesta el gust de l’herba, llavors podeu rebre els beneficis del romaní fent el següent: en comptes de prendre un got d’aigua només llevar-vos, podeu beure l’aigua on, la nit abans, hi heu deixat macerar en fred unes quantes FloRs de romaní. Si coleu l’aigua, us la prendreu sense pràcticament notar cap regust d’herba, però heu de treure el calze de les flors perquè, si no, amargueja.

Un bon massage amb oli de romaní la pell i la sang ens fa rejovenir

Si en lloc de la planta disposeu de l’eSSèNcIa, les proporcions per diluir-la en olis per fer massatges és d’una a tres gotes d’essència pura en 100 gotes d’oli bàsic (ve a ser una cullerada sopera). Es pot fer el mateix barrejant l’oli essencial en una emulsió o crema neutra, sense aroma, en idèntica proporció que en el cas anterior.

El xampú de romaní el cabell fa enfortir

Està comprovat que l’essència de romaní va molt bé per al cabell. L’enforteix, sembla que en facilita el naixement, treu la caspa i les picors i va molt bé per reequilibrar el greix del cabell. Podeu comprar un xampú neutre i afegir-hi unes GoTeS d’oli essencial, o bé, encara millor, podeu comprar el xampú de romaní, farigola i menta del Parc de les Olors.

Una infusió de romaní, però que sigui en dejú i cada dia

L’Acció TeraPèuTica de les herbes medicinals no s’aconsegueix en un sol dia. La tradició diu que, com a mínim, s’ha de fer una NoVenA, és a dir, que durant 9 dies s’ha de prendre una infusió de romaní. El romaní us AcTiVarÀ l’organisme, perquè EstTimuLarÀ la circulació sanguínia i NeTejarà el Fetge.

El romaní és un condiment amb un gran paper a la cuina catalana tradicional, sobretot acompanyat plats de carn, tant a la brasa com estofats. Quan falta poc per acabar la cocció de la carn, hi dona molt bon gust afegir-hi una branqueta de romaní. A més a més, els seus antioxidants i desinfectants faran que digerim millor la carn i ens perjudiquin menys els seus greixos.

Però si voleu saber de què és capaç la nostra humil planta emblemàtica, el millor és comprovar-ho en una simple patata bullida: afegint-li una picada de sal i romaní, barrejada amb un bon raig d’oli d’oliva i una mica de polsim de pebre negre, es transforma en una delícia gastronòmica.

I amb uns ous de gallines pica femers de garantia, un bon oli d’oliva verge extra i fulles de romaní, tant és que siguin fresques o seques, us podeu fer uns ous ferrats amb romaní deliciosos. Poseu la paella amb l’oli i, quan aquest sigui calent, li tireu els ous i, al seu damunt, fulles de romaní i un xic de sal gruixuda. A continuació, amb una cullera aneu tirant l’oli de la paella ben calent per sobre els ous. Així les fulles de romaní quedaran cruixents i deixaran anar al seva essència a l’oli i als ous. Només us queda agafar una bona llesca de pa de pagès i anar sucant el pa als ous, tot menjant-vos també les fulles de romaní. El romaní us aportarà antioxidants i farà que el vostre excés gastronòmic no sigui tan greu. I és que, com diu la dita, Oli de romaní fregit, remei beneït.

A Tarragona, al carrer Via de l’Imperi Romà, arribant al portal del Roser, hi ha un edifici que m’encanta perquè es mostra especialment amable, parlo de la Casa Ximenis.

Josep MaRia JuJol, arquitecte modernista i tarragoní, es va encarregar de la reforma pel doctor Pau Ximenis que era canonge de la catedral. La reforma data de 1914.

Prèviament, hi havia un paller a la planta baixa i un pis al primer que s’accedia des del carrer de les Salines, darrere la muralla. Encara avui, s’alça un edifici de tres plantes amb una torre que permet accedir al terrat.

Els trets que fan amable i refinada la casa de JuJoL són la variació de les oBerTuRes a cada planta i el seu oRnaMenT, realitzat amb la tècnica de l’esgrafiat. Les baranes i els festejadors són de ferro nuat. 

Les finestres amb balconada havien estat protagonistes de la TraDiciÓ TroBaDorEscA. La balconada era el lloc on la noia sortia per ser vista per l’amant. 

A la casa Ximenis, a la cantonada de les balconades Jujol situa els festejadors. Acció que repetiria després a Casa Bofarull. És una bella solució.

Originàriament, se situaven darrera les finestres de les masies i casals tradicionals, aprofitant el gruix de la paret. Allà es trobaven els nuvis per parlar i la seva silueta es dibuixava al contrallum de la finestra, així que, resultava fàcil vigilar-los malgrat trobar-se apartats. L’habitacle segurament era escassament il·luminat per una espelma.

A les cases catalanes, els festejadors apareixen amb més abundor dels s.XIV al XVII.

De la TèCniCa, en destaco dues qualitats: la LleuGereSa de la barana de ferro nuat. Ben bé sembla una xarxa de pescar. (Va ser labor dels tallers Almenara del carrer del vidre a la Part Alta, fidels traductors de les idees de Jujol). I l’Ús de l’esGraFiat al delicat OrnAmEnt de les finestres.

Organitzat pel Màster Interuniversitari de Joventut i Societat, al debat Les polítiques de joventut a Catalunya: una mirada històrica i de futur van coincidir, tots les caes de Joventut de la Generalitat de Catalunya.

A la fotografia: Rosa M. Carrasco, directora general de Joventut (1978-1980), Enric Puig, director general de Joventut (1980-1989), Rosa M. Pujol, secretària general de Joventut (1998-2004), Marta Rosàs, secretària general de Joventut (2004-2006), Eugeni Villalbí, secretari de Joventut (2006-2010) i Toni Reig, actual director general de Joventut de la Generalitat de Catalunya.

 

El sentit profund de discutir una o altra dependència en l’organigrama organitzatiu; una o altra posició, és una qüestió estratègica que respon a objectius pragmàtics d’eficiència i eficàcia.

 

I, en aquest sentit la unanimitat -en un país poc donat a consensos d’aquest abast- expressada pels responsables de Joventut de Catalunya és acaparadora: coincidint, tots ells, és:

 

La millor manera perquè les Polítiques de Joventut esdevinguin transversals és que aquestes “pengin” directament de Presidència.