.

Encara que pugui semblar un tòpic, com que tot canvia i funciona molt de pressa, òbviament, la tendència d’avui dia és ocupar-nos de com més coses alhora millor. I fruit d’això, dediquem poc temps a escoltar i solem fer les coses sense deteniment.

Tal com cantà el poeta, pot ser que el fenotip de les persones sigui la cosa més singular i profunda: l’exploració sensorial ens diu tantes coses! L’expressió dels sentiments a través de la mirada. El patiment i l’experiència a través dels accidents de la pell. La veterania a través de la profunditat de l’expressió… Entre línies, la naturalitat dels moviments, la tessitura i el to de la veu ens narren la vida de les persones.

Pensem, per exemple, en la manera d’articular unes mans adobassades, o l’aura i el posat que desprèn una persona amb molta presència i forta acceptació social: si parem compte i ens hi fixem, instintivament, el to, el volum, i el pes de la veu d’una persona canvia depenent de la importància que dóna a allò que diu; i no parla de la mateixa forma de coses banals que de fets que considera importants.

A la pràctica, per exemple, de l’exercici mèdic, es detecten símptomes de l’estat de salut examinant la temperatura del cos, el to de la pell, la brillantor dels ulls, la netedat en la respiració, la manera d’articular les extremitats, o l’aspecte dels moviments d’una part del cos.

“La importància d’una observació pacient i acurada -en tots els sentits- és absolutament cabdal, tant a nivell individual com social, perquè les persones formem part, a la vegada, d’una naturalesa orgànica i d’una realitat social”

L’observació general dels ens institucionals però, suggereix una progressiva tipificació i estandarització, i la tendència dels professionals a centrar-se, cada vegada més, en la fase de programació, en detriment de l’estadi d’execució: invertir molta energia i  temps a consensuar horitzons i fites, definir principis rectors, formular objectius, o definir estratègies… i no tanta al reajustament continu que implica la pràctica de l’exercici professional.

“En època de canvis, sembla com si tothom tingui clar què han de fer els demés”

La quinta essència de l’acció professional és la comprensió d’un mateix i dels demés, cosa que implica la revisió i verificació continuada dels mandats. Aquest exercici consisteix en posar-se a disposició dels altres i també saber delegar. I tot això requereix, alhora, tenir la ment oberta, i obrar amb una actitud humil: és a dir, adaptació i ajustament, atenent la realitat de cada moment.

“L’espai de treball doncs, no és un indret de relaxació sinó una parcel·la de transformació i realització, on les alarmes permanentment estan enceses per evitar el distanciament i el xoc. Però, al mateix temps, és un punt revestit de candidesa i il·lusió, ganes, risc i convicció; com elements necessaris per la implementació de projectes, que a vegades reeixiran, i a vegades no“

.