Des d’un punt de vista teòric; interpretar, representar, i definir les pràctiques socials té a veure amb la relació intel·lectual dels conceptes amb les teories. Aquestes últimes, a vegades són complementàries, i, a vegades, contradictòries.

El concepte d’alteritat arrenca el 1800 amb les expedicions de Baudin a Nova Holanda i Lewis i Clarck a Luisiana. Aquests viatges significaren un gir irreversible al model hipocràtic de concepció del medi.

Els investigadors socials i culturals són influenciats per variables biogràfiques i històriques. I per tant, el caràcter de llurs textos no és autònom. En aquest sentit, però, Clifford (1995) diferencia entre écrivains (que escriuen i empren el llenguatge textual per vehicular un pensament. Són, en terminologia de Foucault, fundadors de discursivitat) i els écrivaints que només produeixen un text. És per això que cal deconstruir les categories -disciplinars i polítiques- que hagin forjat l’investigador i puguin afectar el seu estudi.

El procés de depuració de l’objectivitat en el camp social, prengué cos, definitivament, a finals del XIX i principis del XX  amb mètodes i sistemes d’investigació cada vegada més sofisticats (Weber, Raddcliffe-Brown, Durkheim, Lévi-Strauss…).

Malgrat això, alguns teòrics continuen interpretant tot aquest procés des d’un punt de vista estrictament més “racional”. Un exemple, en línia biologista, el trobem en Rojas Marcos (1992); el qual destaca quatre moments històrics determinants: en primer lloc, la fi del geocentrisme, o gir copernicà, al segle XVI. En segon lloc, l’any 1848, amb la des legitimació de l’origen diví de l’espècie humana per part de Darwin. En tercer lloc, a principis del XX, destapant Freud l’existència de l’inconscient en tot ésser humà. I en quart lloc, la formulació, l’any 1905, de la teoria de la relativitat d’Einstein segons la qual es demostra físicament que “la presència de l’observador altera el fenomen observat”.

Actualment, però, dues circumstàncies atempten les aspiracions i l’acceptació de l’exercici científic general: el cientisme i la mercantilització del coneixement (Vattimo 2003). Els agents productors de saber posen a la llum teories de poca durada i amb escasses possibilitats de ser efectives. Sovint, aquestes no són conegudes o tenen poca acceptació. A més a més, el coneixement és cada vegada més específic (el llenguatge científic tendeix a atomitzar-se i a reduir-ne, quasi totalment, la seva funció semàntica). Cada vegada més, aquest és proposat en clau cibernètica (sense espai ni temps); donant-se la situació que tot coneixement –entès en sentit ampli d’observació, repetició, manipulació i predicció de fenòmens-  pot veure’s reduït a un càlcul matemàtic. És l’època on es dóna pas a les màquines i les computadores perquè codifiquin el discurs mitjançant una funció dialèctica de les axiomatitzacions.