GENERACIÓ NI-NI? UNA VISIÓ DETALLADA.

Actualment, diversos actors i institucions socials parlen de la joventut. Un àmbit que genera constants reflexions i teories, segons les condicions i el desenvolupament que cada context descriu; i que serveix de pretext als mitjans de comunicació, per articular i construir narratives entorn aquest grup social. Aquests relats, es sostenen en conjunts d’imatges que tenen dues característiques: primera, són unilaterals; és a dir, provenen del món dels adults, i expressen la pròpia visió sobre els i les joves. Sense considerar però, les versions d’aquests. I segona, creen altres imatges que són perjudicials, i que afecten negativament als joves de qui es parla. És el cas, per exemple, de l’ús (i com veurem, de l’abús) entorn una suposada “generació ni-ni”.

El terme generació engloba els principals significats que se li atribueixen al mode de parlar comú i habitual: primer, es tracta d’un grup tancat que es pot delimitar clarament; segon, indica un grup de joves (les generacions mai no es refereixen als grups d’adults o vells); i tercer, es refereix a un grup homogeni interiorment. En aquest sentit, si es tracta de produir un pensament per comprendre el leitmotiv social, l’ús de “generació” és inadequat. Ja que, a les ciències socials, la perspectiva analítica generacional ha estat poc desenvolupada, i en particular, a la Sociologia Juvenil. Aquest mal ús, doncs, alimenta la construcció d’estigmes i de realitats retallades, en comptes de construir mirades integradores sobre el fenomen juvenil a la societat.

Pel que fa a l’origen de l’expressió “ni-ni” prové d’una antiga interrogació a l’hora d’iniciar un acostament o coneixença: “treballes o estudies?”. Aquesta pregunta suposa quatre ítems possibles: treballo, estudio, treballo i estudio, i ni estudio ni treballo. La primera i segona resposta divideix la gent jove en dues activitats diferents: les que estudien i les que treballen. La tercera resposta (estudio i treballo), fa referència, sobretot, als i les joves que estan molt de temps a l’escola i que busquen formes pal•liatives per les seves despeses; o bé la gent jove que treballa, i estudia per poder canviar o millorar laboralment. La quarta i última possibilitat (ni treballo ni estudio) ha donat lloc a la creació, i com apuntàvem anteriorment, a l’abús de l’expressió ni-ni. Ni treballo, ni estudio. És a dir, estar sense treballar i sense seguir un procés de formació de cares a inserir-se al món laboral. La qual ha generat -atès la concepció determinada per paràmetres del món adult (segons la qual als joves els correspon, com a tasca vital, estudiar i/o treballar- l’etiquetatge d’aquest jovent com ganduls i aliens als problemes reals.

Tot i que alguns mitjans mediàtics presenten, descriuen i defineixen la “generació ni-ni” -de caràcter passiu i gandul- com una nova forma de ser i de fer del jovent d’avui dia; en realitat, el col•lectiu juvenil que es desentén dels estudis i del treball representa, tan sols, un sector minoritari d’aquesta població: hi ha joves que es troben cursant estudis mitjans o superiors, i d’altres en atur que retornen a la formació (bàsica, ocupacional o universitària). També hi ha joves que alternen els estudis amb un treball d’acompanyament, i d’altres que estan a l’atur, sense estudiar, i en recerca de feina. O joves que no estudien i que treballen de manera irregular.

Concretament, segons dades de l’enquesta a la població activa a Catalunya, entre els 15 i 29 anys, hi ha un total de 105.500 joves inactius. És a dir, que no treballen, no cerquen feina, ni tampoc cursen estudis. En el sentit que apunta Eduardo Bericat, catedràtic de sociologia de la Universitat de Sevilla, “l’estratègia d’aquests joves és mirar de flexibilitzar els seus desitjos i restar compromisos: res d’esforços exorbitants quan el benefici no sigui segur. Com que el risc de frustrar-se és gran, llavors es preferible no descartar res i definir-se poc”. Cal tenir però, molt en compte, que els factors que han originat aquesta situació i que han fet augmentar el nombre de casos “ni-ni” durant els darrers anys es troben, principalment, en l’educació i l’economia.

D’entrada, hem d’englobar dins el “factor educació” els principals agents educadors: la família i l’escola. Alejandro Navas, sociòleg de la Universitat de Navarra, transmet una reflexió que neix d’una afirmació molt contundent: la culpa és de tots: pares, professors i sistema educatiu. Navas parla d’una permissivitat desbordada unida a la cultura del mínim esforç. No solament s’ha d’observar el context actual, de crisi econòmica i social, sinó que també s’ha de tenir en compte la trajectòria vital d’aquests joves i els valors amb què s’han educat. Aquests, van créixer al sí d’una família en constant progrés, gràcies al creixement econòmic de la última dècada del segle XX: d’una banda els pares s’esforçaven per donar-ho tot als seus fills, i els acostumaven a un nivell de vida alt. I de l’altra, els joves estaven sobre protegits, sense afanys ni reptes, sense ganes de guanyar mèrits per si sols, ni d’assolir objectius. La suma de tot això, comportaria aquests joves greus dèficits per suportar negacions, fracassos i frustracions.

En segon lloc, el “factor econòmic”, i més concretament, l’actual crisi econòmica i el mercat laboral precaritzat són la font d’alimentació “ni-ni”. Els joves que no estudien i no treballen, primerament, s’excusen en la precarietat dels sous que els hi ofereix el mercat laboral. I posteriorment, quan fa temps que no estudien ni treballen, es mostren poc, o gens, interessats en treballar -de manera regular en feines poc remunerades- justificant la seva apatia en les condicions del mercat laboral. Un mercat que emet falses expectatives, i que els crea desesperança i desànim.

Aquests casos són molt visibles perquè s’exposen moltes hores a l’espai públic i a més a més tenen un sentit negatiu de la formació i del treball (que cal entendre’l com l’adequació d’aquests joves a una situació social negativa i desordenada). Davant d’això, els mitjans de comunicació – que també cal considerar-los com agents educadors- magnifiquen la seva situació, i en canvi, deixen de banda els joves “sí-sí”. Tot permet fer suposar que molts joves dels anomenats “ni-ni” es deixen enlluernar per aquesta cultura: si es desvincula el futur econòmic de l’esforç, per què cal estudiar o treballar? O/i que estudiar i/o treballar no és garantia de futur? Són preguntes que alimenten un jove “ni-ni”, i que es llegeixen, entre línies, a programes i revistes de gran repercussió mediàtica.

Per tant, com “agents educadors”, cal plantejar-se el pes dels mitjans de comunicació en tot aquest procés. Criticar la imatge negativa i desmesurada d’aquests joves; i al mateix temps, regular els missatges dels programes i les transmissions que potencien “el mínim esforç pel màxim èxit”, “el consum desmesurat” o “el consum pel consum”.

El fenòmen “ni-ni” va irrompre també a l’esfera política. Des d’on es proposaren diverses mesures, més o menys debatudes i discutides. A tall d’exemple, l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, proposà la creació de crèdits-salari a menors de 25 anys, amb poca formació, amb l’objectiu de formar-los per accedir a una feina. Aquests, rebrien 633 euros mensuals en concepte de beca-formació (l’equivalent al salari mínim), durant nou mesos. Més tres mesos addicionals durant el procés de recerca de feina. En canvi, pels joves majors de 30 anys amb ganes de millorar la seva formació, plantejà la creació d’un crèdit-salari, d’un màxim de 11.399 euros, a retornar sense interessos un vegada haguessin aconseguit feina. L’objectiu fou limitar l’estada d’aquest jovent a l’atur a mig any, i oferir-los la oportunitat de millorar formativament.

Aquesta proposta però, suscità dures crítiques atenent la conjuntura de crisi econòmica. A més a més, molts dels seus detractors argumentaren que la tipologia d’aquestes mesures no s’ajusten al perfil del jove “ni-ni” (el que alguns psicòlegs cataloguen d’angoixa difusa, caracteritzada per la inactivitat, i la manca d’estímuls externs i motivadors, que acaba produint un sentiment d’angoixa i baixa autoestima).

La realitat dels joves ni-ni és complexa de definir, i alhora present i reconeguda a nivell social. No obstant això, cal que no oblidem ni desplacem una altra realitat, no tant mediàtica i plena de força: la dels i les joves sí-sí. Un col·lectiu majoritari, vital i actiu, format per estudiants i/o treballadors d’esperit crític. Que no omple les portades dels diaris, ni protagonitza programes de televisió. Però que és més present i que representa la base del futur.

Estigmatitzacions entorn a la joventut i als seus hàbits n’hi continuaran havent, i la consideració de ni-ni, n’és una més, que cal afegir a la llista obviant possibles condicionants. Perquè els joves ni actuen ni es comporten com ho haurien de fer, ni ara ni mai, són culpables per ells mateixos i no existeixen ni contextos que ho fomentin ni d’altres elements incitadors. Si mirem enrere, la història ens diu que aquest fet es va repetint, i la joventut no apareix de forma habitual com a víctima sinó com a botxí. Segurament doncs, i com que les coses continuen igual, podem estar satisfets, ja que la joventut manté el seu estatus social, optant pel contrast i no per la submissió, i assegurant-nos així el canvi. Potser algun dia deixarem d’analitzar-los tant i ens centrarem en el que realment ens hauria de preocupar, les societats que ells i elles reflexen.

*     *    *

Aquest text s’elaborà en el marc de l’assignatura “Estudis i Recerca en Joventut i Societat” del Màster Interuniversitari en Joventut i Societat  de forma col·laborativa,  mitjançant el suport informàtic wiki.

Enllaç amb la plana del Màster Interuniversitari en Joventut i Societat