.

La idea troncal d’aquest article té a veure amb el recorregut que els humans encara hem de recórrer per assolir la plenitud com a espècie.

El títol està inspirat en una premissa d’Eudald Carbonell “encara no som humans”. Quan el paleontòleg es refereix, constantment, a la socialització del coneixement i l’accés al mitjans tècnics, com a condició indispensable del procés d’humanització.

Nosaltres ens referim a la mort des d’un punt de vista existencial, i abordem alguns dels seus efectes quotidians. Sovint, invisibilitzats.

De la mort, ens n’ha parlat  l’antropòloga Nancy Scheper-Hugues a la muerte sin llanto i hem après la vessant més cultural. A principis dels 80, a el Genius Loci, s’hi referí la ploma de Josep Pla, abordant literàriament i brillant el procés de desruralitització de les últimes regions agràries de Catalunya. O més recentment, Eduard Punset apropant el gran públic, la metodologia i el sentit del mètode científic.  Per exemple, a Excuses per no pensar, recorrent a resultats d’experiments, per referir-se a la necessària emotivitat de la mort.

Nosaltres, en ple procés de refundació del sistema financer i econòmic, i de redefinició del welfare state; rescatem la idea de fa uns anys de Lou Marinoff de “Más Platón y menos Prozac”.

Apel·lem doncs, al sentit comú i el saber popular sense complexos.

Immersos de ple en un moment històric, de successió de fets determinants, i correlació de reaccions estequiomètriques (organització centrípeto-financera, efecte de deslocalització econòmica, episodis de recentralització política, dinàmiques de desdibuixament o centrifugació de la responsabilitat, i creació de falles socials autocercioratives…) treballem en la línia del filòsof Ferran Saéz de Mateu, mirant de revestir les estructures socials d’imperatius ètics, i reanimar les institucions socials amb sentit humanista.

.

.