En primer lloc, cal entendre l’art com un espai on es descriuen imatges evitant les normes preestablertes, i que es guia per la recerca contínua, creativa i reflexiva. En segon lloc, cal tenir molt en compte, que a la manera genèrica d’entendre i concebre una forma d’art hi intervenen diverses variables (a l’esfera ecològica i social s’hi barreja nivells personals i íntims).

Les grans empreses i els mitjans de comunicació intervenen als processos col·lectius de producció, formació i distribució (Giner 1976) dels gustos. I l’allò mediatitzat depèn de directrius polítiques o bé de grups d’experts (teòricament, excelsos en coneixements i en captar els interessos generals).

Si bé existeix una àmplia variabilitat d’agents que intervenen als processos de construcció del gust; atenent a la teoria de la mediació, podem establir -per nivells- la manera com arriben al subjecte els productes artístics: a través d’ espais socials, que són indrets on s’hi sumen signes i s’hi forgen identitats. Llocs (que són productes culturals) on es duen a terme negociacions i s’hi desenvolupa el procés de penetració dels bens artístics: mirat des d’una òptica dilatada processal, en aquests indrets s’hi estableixen les primeres bases relacionals. En aquest sentit, la conclusió és que els grups de tast o de gust (de revistes, Internet, música, teatre etc.) són els qui tenen major poder d’influència en la producció de significats.

A les societats fortament mediatitzades, el pes dels mitjans de comunicació és determinant. En aquest sentit, comprovem que l’exclusió de la imatge és un sistema de pressió social que pot comportar, fins i tot, la marginació econòmica. Existeix per exemple, una estigmatització dels barris populars que no són ni turístics i políticament poc interessants, i una prescripció al col·lectiu dels joves sobre el que mereix ser desitjat.

Només partint dels discursos de cadascuna de les seccions d’una comunitat (o dels individus d’un grup) obtenim una visió inclusiva. La Metodologia doncs, no pot estar deslligada d’aquesta concepció. I la qualitat i l’èxit d’un treball artístic depèn de l’exigència i el rigor, la implicació i la corresponsabilitat  (entesa com la interacció de diferents grups de treball amb un objectiu comú, units a través de l’ intercanvi de coneixements i del respecte i reconeixement mutu) quasi-professional de tots els i les participants.

Tot això implica en primer lloc, un procés de diàleg obert i receptiu, participatiu i transversal: es parteix des de la més supina ignorància, s’incorpora al text alguns dels discursos espontanis en sessions d’improvisació, es revisa contínuament el guió de treball… amb l’objectiu d’evitar estereotipar el producte final. I en segon lloc, el compromís de tots els participants: es a dir, respecte per allò què s’està fent, pel treball dels demés, i pels futurs espectadors. En aquest sentit, i per no caure en el parany d’un relativisme, s’apel·la al sentit comú (“tothom sap què és ser puntual” i també “tots dos sabem què és una xorrada i aquí no hi hem de donar lloc”).

Així, doncs, aquesta és –a grans trets- una proposta de com treballar per i amb joves de cares a aconseguir un doble objectiu: d’efecte de frescor i de crossa en l’exercici interpretatiu; i de plasmació -real i autèntica- dels interessos, inquietuds, pors i preocupacions del col·lectiu.