Introducció al procés d’investigació

La pretensió de tot científic és fer avançar el camp del coneixement aprenent de l’experiència dels més vells i de la sapiència dels més experts.

Pel que fa a la nostra manera de treballar, concebem cada àrea tècnica que analitzem no com un compartiment estanc, sinó com una forma d’apropar-se a una realitat social complexa.

L’exercici investigatiu ha ser rigorós i objectiu. Per aconseguir-ho, cal definir i acotar les línies de recerca dissenyant el procés de recopilació i tractament de les dades. Pel que fa als resultats, han de ser exposats amb la major claredat possible. L’objectiu és aconseguir un treball de qualitat. Clar, nítid, entenedor i accessible.

El valor de l’antropologia és la seva capacitat d’arribar a port formulant un cos de conclusions que integri tots els elements i detalls observats que constitueix la cultura d’un grup social. reflexionar-hi en conjunt fa pensar a voltes en un dur exercici físic, i a partir d’aquí extreure la síntesi social.

La síntesi social té a veure amb l’ofici d’explicar als altres els fenòmens col·lectius. De manera objectiva, àmplia i general; amb perspectives contrastades i de la manera més planera i oberta possible.

En aquest sentit, doncs, sintetitzar no és resumir ni simplificar. Ja que això seria una font d’estereotips i prejudicis. La síntesi està lligada a un procés de profunda comprensió: arribar a entendre com els elements socials, econòmics i tècnics s’interrelacionen i es condicionen els uns als altres. De manera que, quan apareix un dubte o una divergència (amb un factor, en un moment, en una relació…), aquest comporti, instantàniament, plantejar una nova formulació en diferents plans: una concatenació de dubtes que haurem de respondre de manera successiva. Si més no, l’objectiu és motivar la construcció d’una argumentació alternativa: res no és gratuït.

La formulació d’una síntesi social parteix d’un procediment neutre; és a dir, desprès de prejudicis de valor i que desemboca en l’obtenció de dades inequívoques que descriuen els fets amb precisió i brillantor. Dit d’una altra manera: la formulació i les conclusions que s’hi establiran seran clares, contundents i constructives. A més a més, perquè tot el treball sigui seriós, hauran de ser comprovable especificant amb claredat i valentia les claus i el sistema de processament i tractament de les dades.

Fent una mica de resum, aquest tractament consisteix a aplicar un endinsament al camp de les lletres, i una submersió als dominis del pensament. Capficats als,  despatxos, però, no es pot tractar ni l’emoció ni l’acció. I justament d’aquestes altres naturaleses arrenca la necessitat d’abordar la cultura d’un grup social.

Efectivament, la cultura d’un grup social té a veure amb el procés a través del qual una col·lectivitat s’autentifica, es posiciona i es defineix. Aquest, parteix d’un conjunt de vivències, enraonaments, obvietats i evidències específiques. I precisament per això, un treball de naturalesa antropològica ha de prendre part de tots aquests esdeveniments de manera decidida, i basar les seves propostes en el coneixement de causa, i replicar i objectar a través de la força viva dels sentiments.

Conèixer els fets socials i culturals, doncs, consisteix a embastar els avantatges d’ambdues direccions. Ja que, tan limitat és extraure’n conclusions a partir d’un intercanvi vivaç d’experiències i impressions, com tractar les qüestions humanes amb excessiva (i arrogant) precisió.

El treball que realitza l’antropòleg doncs, sol estar bastit a través del relat dels seus protagonistes de viva veu.

.

Treball de camp

El treball de camp és per a l’antropologia el procediment de recerca més important i ha estat sovint un tret distintiu de la pròpia disciplina. Aquest comporta l’estada de l’investigador al si de la unitat d’anàlisi amb l’objectiu de copsar, desxifrar i  desentrellar els fenòmens –més importants– que observa i, posteriorment, fer-los un tractament per mirar d’entreteixir-los i formular una teoria que els relacioni harmònicament.

Com a etnògrafs, els continguts procedents de fonts informals i oficioses ens serveixen per copsar els sentiments i la lògica de la població estudiada. Com per exemple, quines són les causes i els efectes del canvi urbà en una població. Què comporta als seus habitants. I quina transformació es produeix en els seus valors i la seva simbologia.

Després d’haver-nos documentat, i un cop havent estructurat els eixos temàtics, es comença a indagar i a capbussar-nos en la realitat.

 .

Eines de recerca

Com a investigadors socials, confeccionem eines específiques per a cada projecte. En efecte, recopilem informació, de manera directa i in situ mitjançant diverses tècniques. Aquestes, principalment, són l’observació participant, i l’entrevista en profunditat.

.

• Observació participant

Com que la tendència de l’ésser humà és definir el món, trobar-li la lògica, i comprendre les coses, la capacitat de sorpresa va minvant amb els anys. Així doncs, com esfilagarsem aquest entrellat? De quina manera desacostumem la ment per dir-li que les coses són diferents de com les pensa? En definitiva, com (i fins a on) podem canviar els paràmetres de pensament per comprendre més i millor el que observem?

Abordar pertinentment un procés general que afecta un gran nombre de persones, interessos i sensibilitats (com per exemple, un fenomen de canvi en la fesonomia urbana d’un barri), requereix una mirada crítica. Tibant i viva. L’antropòleg pretén viure els fenòmens que estudia des de dins i des de fora; mirant de comprendre els successos que analitza en directe, i, alhora, procurar establir una reflexió sostinguda distanciant-se dels esdeveniments, tenint en compte que el procés d’investigació és, en si mateix, una font constant d’experimentació i aprenentatge.

.

• Entrevista en profunditat

De manera diferent a les entrevistes periodístiques a què estem acostumats, on l’entrevistat ha de respondre preguntes concretes, l’entrevista de l’etnògraf se centra en el relat oral, i la persona no és considerada l’entrevistat sinó que té el rang d’informant. Efectivament, la narració no és considerada com una resposta o una opinió, sinó que la concebem com una realitat en si mateixa.

En primer lloc, l’etnògraf, com a investigador social, es documenta pacientment sobre el tema que estudia. A diferència, per exemple, d’un periodista, que en part l’empeny l’obligació de publicar de setmana en setmana o quotidianament, la nostra collita –per dir-ho així– l’obtenim després d’un any de treball. I, per tant, no ens cal extraure conclusions  precipitadament.  Si a més a més, es tracta d’un escriptor novell com és el nostre cas, ens atrevim a afirmar que el fet de no gaudir d’un reconegut prestigi ens obliga a estar a ple rendiment, a fer-nos valer i crear argumentacions perquè no ens podem recrear en antigues. No gaudim, doncs, de prou fama com per adormir-nos.

El més important per a l’etnògraf, doncs, són els seus informants: ens interessen les respostes i el fil que segueix la narració. És igual d’important el que respon com la manera de fer-ho. Ens interessa què sent, a què dóna importància i per què. Amb quin ordre exposa el fets, quin vocabulari i quines referències s’utilitzen… D’alguna manera, les respostes de l’informant són les que determinen la següent pregunta: quan subratlla un fet amb determinació, com a etnògrafs, ens interessem per aquell fet i preguntem per què el subratlla.

.

Bibliografia i Webgrafia

.

El marc conceptual del nostre treball està en la línia de l’interaccionisme simbòlic de George H. Mead, i la naturalesa metodològica es pot circumscriure entre l’interpretativisme de Clifford Geertz i el ritualisme de Víctor Turner:

.

• Atkinson, P. i Hamme, M. (1994) Etnografia. Métodos de investigación. Paidós. Barcelona.
  .
• Geertz, C. (1994). Desde el punto de vista del nativo: sobre la naturaleza del conocimiento antropológico. Ensayos sobre la interpretación de las culturas. Gedisa. Barcelona.
  .
• Mead, G. H. (1973) Espíritu, persona y sociedad. Paidós Ibérica. Barcelona.
  .
• Turner, V. (1988) El proceso ritual. Estructura y antiestructura. Taurus. Madrid.
  .
• González, F. (1999) Robert Redfield y su influencia en la formación de antropólogos.http://redalyc.uaemex.mx/pdf/104/10401517.pdf.

.