Al Teatre Metropol de Tarragona, la diada de sant Jordi de 2010, s’hi recreà una festa modernista. Amb el suport de la videoprojecció de  l’Auca del senyor Esteve, la festa emulà l’ambient intel·lectual, artístic i bohemi d’alguns cercles  de la darreria del segle XIX i començaments del XX. Un encontre entre actors de l’escena cultural tarragonina (actors, editors, tècnics, escriptors…).

D’aquesta manera, un grup de joves actors tarragonins, volgué retre el seu particular homenatge a l’edifici del teatre, que complia 100 anys, fent un aiguabarreig de recitals i submergir-nos així en aquell convuls, fructífer  i intens període històric.

.

En primer lloc, el personatge escollit fou Josep Maria Pujol de Barberà -arquitecte que acabà les obres del Metropol enllestint la seva façana-; que feu un discurs de benvinguda,  explicant l’origen i l’evolució del teatre tarragoní.

Relatà el naixement al Patronat de l’Obrer de Tarragona, catòlic i caritatiu, l’any 1888, com a centre de formació per fills d’obrers. L’any 1905 comptava amb un concorregut cafè, que feu pensar en la construcció d’un teatre. I al 1907, Antoni Gaudí visità la ciutat i encomanà la construcció a un dels seus deixebles de màxima confiança, el tarragoní Josep Maria Jujol, de profunda convicció religiosa.

– Que diu que què? Que vol fer un vaixell al mig de la Rambla? Però que fa aquest ximple pintant peixets i floretes, enlloc d’enllestir ràpid l’obra! Vinga va!

– En Jujol, des del primer dia, li va posar un amor descomunal a l’obra. El va voler dedicar a la Verge Maria, font de vida misteriosa, creadora de llum per excel·lència. El Teatre del Patronat Obrer és un vaixell que sura en la terra. La línia de flotació la dóna la cota del terra de la Rambla de Sant Joan. Per sota, tot és subaquàtic. Per sobre, el vaixell i la costa.

El segon personatge en participar a la festa modernista fou Jaume Cadernera -en un clar joc de paraules referides  a Santiago Rusiñol i Prats-; que llegí un manifest de l’època.

Artista polifacètic, personatge controvertit, exponent del corrent modernista i  adscrit al que s’anomenà la dolça bohèmia o bohèmia daurada. Rusiñol -o Cardenera com ho preferiu- fou famós també per la multitud d’anècdotes que protagonitzà (algunes ben estrambòtiques). A més a més, tenia fama de ser un ferotge crític de la seva pròpia classe social benestant i benpensant.

L’art per l’art agonitza, fa lloc a l’art comerç, a l’art cromo, a l’art barato, a l’art llustrós, a les xifres, a la balança que tot ho justifica: això és el que entén la democràcia de l’art. Subvencions, subhastes, números, competicions! Art comprat al pes, com qui compra porc!

La vetllada continuà, com no podia ser d’una altra manera, donant pas a poesia. Concretament, foren recitats fragments d’ Apel.les Mestres i Oñós i Pompeu Gener i Babot. Ambdós, foren artistes polivalents, que sota l’aixoplug d’una classe alta barcelonina, feren de corretja transmissora dels corrents culturals europeus.  De diferent manera, tots dos protagonitzaren apassionants episodis d’experimentació, i foren impulsors de moltes renovacions a la cultura catalana.

Tot seguit, amb caire més nacional i catalanista, el següent convidat a la festa modernista fou Joan Maragall, qui reivindicà, sense embuts i amb plena llibertat d’expressió, el paper de la cultura catalana i de la seva classe intel·lectual a l’escena europea.

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel.lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment, hem de creure arribada l’hora del campi qui pugui, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

A Madrid s’han adonat que a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel.lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se’n atraient-lo, assimilant-lo i donant-lo després com a vida intel.lectual espanyola. Afalaguen els nostres artistes i aprofiten qualsevol desengany personal que hagin rebut en la terra pròpia per dir-los que a Madrid hi guanyaran més “honra y provecho”.

Per acabar de reblar el clau, l’amalgama de discursos finalitzà amb una proclama anarquista. Som a la Barcelona industrial d’entre segles, farcida de diferències socials; el país està submergit en plena guerra colonial i hi ha malestar general. Al carrer s’hi couen els primers moviments obrers organitzats, i les idees anarquistes quallen, sobre tot, entre les classes obreres nouvingudes… Amb lletres sagnants s’escriu una de les èpoques més negres de la història moderna… La Setmana Tràgica és a punt de començar i , de sobte, un anarquista, amb una bomba Orsini a la mà, puja a l’escenari:

Aneu a la guerra ens diuen; aneu i mateu i deixeu que us matin! Aneu, i que Déu vos guardi! Ens envien a una guerra que no és nostra, a donar mort a un enemic que no és nostre, i les marqueses ens regalen escapularis i andròmines religioses que ens han de protegir. Que ens paguin els 2.000 rals que val estalviar-nos el servei militar!

Així que diem: no morirem al Marroc com un exèrcit obligat. Lluitarem, si s’escau, per a una altra moral, per un ideal que ens és nostre, per una societat d’individus únics, de progrés, per una humanitat en millorament constant.