Tot i tenir-lo a tocar, alguns encara no havíem visitat el refugi antiaeri de la plaça Patacada de Reus.
La sortida la vam contractar a través del Museu de l’Ajuntament de Reus. Lògicament, per accedir-hi vam haver de baixar unes escales. Aquestes però, no eren les originals.
A l’entrada vam escoltar ben atentament les explicacions d’en Salvador Palomar (@lopalomar) i observar fotografies històriques.
Foren anys tristos i grisos. I, per primer cop a la història militar, l’aviació bombardejà nuclis i població civil. La guerra esdevingué indistinta i de desgast. En aquest sentit, cròniques i testimonis de l’època, desvetllen que Reus fou un enclavament molt castigat pels bombardejos.
Lluny del front, la vida quotidiana havia de continuar, i d’aquí neix la necessitat de construir refugis antiareis.
Com succeeix a totes les guerres (mobilització d’efectius, alta mortalitat, baixa natalitat…) es va trastocar el normal funcionament de la població. L’aspecte positiu -si n’hi ha- fou la gran organització de la societat, malgrat tot el desgavell i confusió; per exemple, en la construcció dels refugis. Plenament operatius i efectius.
Com a resultant, es teixí una gran xarxa de tunels i refugis antiaeris per tota la ciutat de Reus.
De seguit, visitàrem el refugi. Cal destacar que manté l’aspecte original, exceptuant la instal·lació eléctrica. Vagi per endavant: les fotografies no reflecteixen, ni de lluny, la impresió causada.
El recorregut pel refugi fou d’una mitja hora, i en ell trobàrem nombrosos detalls i anècdotes: accés privat al refugi municipal.
Detall d’un respirador
Detall de les voltes arrodonides d’una creuta. La qualitat de l’obra i l’acabat és indiscutible i una constant en tota la instal·lació.
Si visiteu amb tranquil·litat i pareu atenció a les parets, descobrireu misstages i indicacions espontànies dels ciutadans.
Finalment, pujàrem les escales de sortida del refugi (actualment tapiada). La qual conserva el traçat original de ziga-zaga.