Introducció al concepte de ritus de pas

Des d’una perspectiva legal, complir divuit anys és quelcom d’especial. És tot un ritus de pas, a través del qual s’adquireixen nous drets i deures. Aquests es poden resumir, principalment, en quatre: d’una banda, s’adquireix el dret a votar als seus representats, i de l’altra, s’obre la porta a participar –activament- en política pública; en un altre pla, se l’autoritza a poder conduir un cotxe (autonomia en la mobilitat), i finalment, s’entra de ple en la responsabilitat penal). Tots aquests punts sumats al dret a treballar, aconseguit als 16 anys, dibuixen –en molt gran mesura- el camí de la vida adulta.

Independentment d’aquest fet, dins totes les cases, quan un fill compleix 18 anys, tot pren un nou significat; una nova índole. El que havia estat indiscutible, de cop canvia: l’autoritat dels pares perd potestat, i esdevé relativa. El jove –empès pel significat social de la seva edat -, fa prevaler més el seu paper en la presa de decisions (sobre tot, quan aquestes l’afecten directament: itinerari acadèmic, horaris de sortida, gestió de les despeses…).

Per bé, que les dues grans qüestions de la emancipació (la independència del nucli familiar originari i l’autonomia econòmica), no depenen, estrictament, del fet de tenir una edat determinada. Amb la majoria d’edat, el camí s’obre.

En el cas dels joves tutelats per la Generalitat, i molt especialment, els que estan internats en un CRAE; gran part d’aquestes dinàmiques sí que es concentren en el fet de complir la majoria d’edat. Això es així, fonamentalment, perquè el grau d’implicació, i sobretot, de responsabilitat de l’Administració disminueix molt substancialment (encara que, tal i com veurem més endavant, existeix un altre ritus de pas, més definitiu encara, als 21 anys).

Sí o sí, el menor internat en un CRAE, abans que compleixi la majoria d’edat, ha hagut de fer grans decisions del tipus “tornar amb la família biològica o internar-se en un pis tutelat…”. Per tant, com a molt tard, aquesta població, a l’edat de 18 anys, comença a prendre les rendes de la seva vida (amb el ben entès del camí de la autonomia i de la emancipació). I això no ho fa de manera sobtada, però sí definitiva.

Diferentment a com succeeix quan un menor és separat de la família, en contra de la seva voluntat, amb una edat més tendre; quan el jove compleix la majoria d’edat, la seva percepció  sobre el rol de l’Administració canvia totalment. Ja no la contempla com un instrument repressiu, i hi participa de manera més voluntària. Cal dir, però, que si es la tasca educativa es fa bé al CRAE, aquest procés esdevé successivament progressiu.

Des del punt de vista institucional, l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Ex tutelats (ASJTET), fou concebuda fa quinze anys, com una unitat del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya (i més concretament, de la Secretaria de la Infància i Adolescència), encarregada d’oferir suport tècnic, educatiu i afectiu a joves d’entre 16 i 21 anys. I més concretament, a joves que han estat desemparats de les seves famílies, i que, en la majoria dels casos, han estat ingressats -prèviament- en un centre residencial de menors.

L’Àrea planifica l’ intervenció professional a través de dos camps d’acció: Recursos d’Atenció (residencials, i de suport individual) i Serveis de Promoció (d’inserció sociolaboral, i de suport econòmic). Cadascun d’aquests camps s’organitza a través de Programes de Suport i Seguiment. L’objectiu final d’aquests Programes és que el menor, quan arriba a la majoria d’edat, no quedi desvinculat de manera sobtada del suport i recolzament de l’Administració.

Complir 18 anys, per un jove internat en un CRAE, esdevé tot un ritus de pas. Segurament que n’hi ha moltes de perspectives per abordar-lo, però nosaltres, en aquest article, l’hem desglossat en tres paràmetres analítics. Concretament, aquells en què l’Administració hi participa més activament: com a pas emocional i psicològic, com a pas sociolaboral i econòmic, i com a pas residencial.

Un pas emocional i psicològic

Com a grup residencial, el CRAE està conformat per persones. A més a més dels menors, aquest el configuren els professionals (l’equip d’educadors, el personal de serveis, de direcció…). I també, a ulls dels menors, els professionals d’altres serveis paral·lels (psicòlegs, monitors, mestres…), sobretot quan la coordinació és bona i el treball és interdisciplinari.

Com a una casa qualsevol, els membres adults que formen el CRAE són contemplats pels menors de manera preferent. Aquests, amb les seves maneres de fer i procedir (quotidianament) esdevenen models i fonts d’atenció,  a través de les quals el menor configura la seva visió del món i de la vida.

En aquest sentit, l’ AJTET compta amb tres Programes i un Servei: En primer lloc, el Programa de Seguiment Socioeducatiu (de reforç, suport i ajut en l’àmbit de l’autonomia o de retorn al nucli familiar). En segon lloc, el Programa de Suport Psicològic i Supervisió (d’una banda es preocupa de l’atenció individualitzada de suport o tractament psicològic. I de l’altra, ofereix als professionals –per exemple dels pisos assistits- la possibilitat de fer coordinacions mensuals). En tercer lloc, el Programa d’Acompanyament Jurídic (prioritàriament en els àmbits d’estrangeria i de matèria penal). I per últim, el Servei d’Acompanyament Especialitzat (quan s’hagi valorat com a contraproduent l’ ingrés del jove en un recurs residencial).

Un pas sociolaboral i econòmic

Complir divuit anys, per als menors residents d’un CRAE, significa entrar de ple en la carrera de la emancipació econòmica. Fins aleshores, el jove tenia assegurada una plaça en un Centre que li fa de casa (gràcies a la legislació i el desplegament d’equipaments de Protecció al Menor) on totes les necessitats bàsiques  estan cobertes i l’atenció i seguiment (a nivell mèdic, emocional, acadèmic) estan garantides.

Aquest fet deixa de ser així, a partir del moment que el menor esdevé persona amb majoria d’edat.

Malgrat aquest tall, en realitat, en la majoria dels casos els joves no compten encara amb una independència econòmica. Aquesta, s’haurà de conquerir a través de la formació, l’especialització i, finalment, la inserció laboral.

En aquest sentit, l’ AJTET compta amb dos Programes: Programa Via Laboral i Programa de Suport Econòmic. Aquests, sempre han d’estar supervisats per un professional de l’Àrea. I ha de comptar, com a condició imprescindible, amb un pla de treball individualitzat, supervisat per un professional d’Àrea.

VIA LABORAL

El Programa de Suport Via Laboral, està finançat pel Fons Social Europeu (FSE) i el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) del Departament de Treball, i té per objectiu definir i elaborar el perfil laboral del jove. A través de tutories individualitzades, es duu a terme un Mòdul d’Iniciació Laboral (MIL), on jove i professional tracen, de manera conjunta i voluntària, un itinerari personalitzat. A grans trets, l’acció que es duu a terme concorre en tres àrees formatives: Tècnica, Base i Transversal.

SUPORT ECONÒMIC

Pel que fa al Programa de Suport Econòmic, té per objectiu proporcionar als joves ingressos econòmics que els permetin desenvolupar el seu projecte d’autonomia i independència de manera progressiva. Aquests ajuts poden provenir, fonamentalment, de dues fonts.

En primer lloc, els Ajuts de Desinternament, de suport econòmic d’ entre tres i sis mesos. Que tenen com a requisits bàsics haver estat tutelat per la DGAIA, i seguir un Pla de Treball Individualitzat (PTI) d’integració social adequat al perfil del jove.

I en segon lloc, les Prestacions Econòmiques per Joves Extutelats/ades, que estan regulades per Llei (concretament, les condicions disposades a la Llei 13/2006, de 27 de juliol, de prestacions socials de caràcter econòmic i el Decret 123/2007, de 29 de maig que el regula); cosa que dota, a aquesta classe de prestacions, de plenes garanties legals i processals.

Val a dir, que l’aprovació d’aquesta Llei es celebrà, molt satisfactòriament, entre els professionals del món social. Ja que, massa sovintment, els organigrames, la organització i les partides pressupostàries dels departaments i les àrees lligades al món social, varien depenent de criteris polítics o de conjuntures econòmiques. Fet que dificulta, de manera molt substancial, la planificació de molts serveis i projectes.

Pel que fa a la principal reforma que introduí la llei, és l’esperit. Si bé, anteriorment, el menor rebia un ajut econòmic pel simple fet d’haver estat tutelat durant uns anys per la Generalitat de Catalunya. L’efecte que es desprenia era de “danys i prejudicis”, o de “dret adquirit gratuïtament”. O, en el millors dels casos, “de recompensació”. A més a més, la transferència de l’ajuda es feia en un sol pagament; cosa que comportava una veritable font d’estralls entre els joves de divuit anys, que sovint, o bé ells, o bé els del seu ambient, maquen d’autocontrol, són propensos al consum, i (com els joves en general) tenen dèficit de previsió en la gestió de la economia.

L’esperit de la nova llei, en canvi, evoca el concepte de prestació econòmica. L’entenem com a “contraprestació”; la idea del quid pro quo, i del “sí, però amb condicions”.

Tot un canvi en la direcció i la filosofia d’aquesta classe de mesures (que, massa sovint, arrosseguen una càrrega històrica de caire assistencialista). És doncs, aquesta LLei un eina per als joves, i una eina per als professionals per promoure la veritable participació i compromís dels joves ex tutelats.

Un pas residencial

Complir divuit anys comporta exhaurir la data límit d’estada en un CRAE. Existeixen set tipologies de sortida d’un CRAE: retorn amb la família biològica (és la opció més freqüent), desinternament a través d’una família col·laboradora, sortida a un pis tutelat o un pis de lloguer, l’emancipació -abans dels 18 anys -, d’altres o especials, i finalment, la fugida o escapoliment.

Els criteris generals per accedir a un equipament residencial públic són: residir a Catalunya, no retornar al nucli familiar biològic, tenir una situació econòmica determinada, i, finalment, establir un compromís amb la normativa i seguir un Pla de Treball (d’obligat compliment).

Val a dir, que la diferència més substancial d’aquest nou període vital -i que els joves saben perfectament -, és que el pes i la responsabilitat de l’Administració, un cop els joves han complert la majoria d’edat, ja no té el mateix pes que quan aquests eren menors d’edat. I que el contracte té un caràcter voluntari i volgut, cosa que no succeí en l’etapa d’internament en un CRAE.

Tot seguit, ens ocuparem de les dues tipologies de desinternament, estrictament, institucionals: Recursos Residencials i Família Col·laboradora.

RECURSOS RESIDENCIALS

Servei de Pis Assistit per a Joves de 16 a 18 anys (amb presència permanent d’un/a  educador/a social ). Servei de Pis Assistit per a Joves majors de 18 anys i menors de 21 (amb poca presència d’educadors). I Servei de Residència o Pisos per a Joves vinculats a Programes d’inserció laboral (per joves de 16 a 20 anys, amb presència permanent d’educadors/es i amb dispositius especialitzats en la formació prelaboral i la inserció laboral).

FAMÍLIA COL·LABORA

El Projecte Famílies Col·laboradores és un recurs del CRAE, que respon a la necessitat dels menors de  sortir amb famílies que s’interessen per ells. Independentment del temps d’estada de cada menor amb una família, l’aportació educativa d’aquest procés és indiscutible; ja que els menors -sobre tot els d’un cicle d’internament de llarga durada- obtenen una cabdal font de contrast  (“la realitat dintre i fora del CRAE”). Fins i tot, en el cas dels joves finalistes, a partir dels 16 anys, aquestes sortides poden esdevenir un eix clau en el procés de desinternament.

Per dur a terme aquest Projecte, en primer lloc, cada CRAE adapta –amb el suport tècnic i la supervisió de la Secció Territorial d’Atenció a la Infància i Adolescència- a les seves necessitats, el Projecte Marc de 2003 de l’Institut Català de l’Adopció (ICA). I en segon lloc, estructura una plantilla professional,  la principal funció de la qual és el diagnosi de les famílies, i la supervisió i el seguiment dels casos.

Un punt molt important d’aquest Projecte és el de la difusió, tan l’interna com l’externa. L’interna (a la plantilla del CRAE), té com objectiu donar a conèixer el seu funcionament, i estructurar les bases  de la coordinació, la revisió de l’execució, i l’avaluació dels resultats.  I l’externa (a les AMPAS, Centres Cívics, Casals…), té com objectiu la captació de famílies.

Finalment, ser tècnics d’aquest Projecte, dins l’àmbit d’un CRAE, comporta una motivació professional extra d’enriquiment dels cicles i els processos estructurals. I això, cal que sigui incentivat i recolzat pels òrgans directius de tots els àmbits.