(Posicionament sobre què haurien de ser les polítiques de joventut, com s’haurien d’estructurar i en què s’haurien de concretar a la pràctica)

La meva concepció de les polítiques de joventut en l’actualitat no divergeix gaire de la que podria formular d’altres àmbits.

Fa 13 anys, quan estudiava la Diplomatura de Treball Social,  a primer curs, se’ns ensenyava d’una banda com eren els Serveis Socials i, de l’altra, què era el Treball Social.

A l’assignatura Serveis Socials estudiàvem el recorregut històric (escenaris i capítols) que expliquen la planificació territorial i la xarxa d’atenció als ciutadans: Cada època té un marc legal específic que respon a una voluntat política determinada.

Simultàniament, a Treball Social estudiàvem tots aquells aspectes que tenen a veure amb la metodologia. És a dir, el mètode en sí: les eines i estratègies per l’anàlisi, l’execució i l’avaluació.

Em nego però a creure, que la concepció de les Polítiques de Joventut en l’actualitat hagi de girar entorn discussions teòriques. Més aviat m’inclino a pensar que cal analitzar, reflexionar i qüestionar sobre la manca de convicció i tremp, de desgast i desil·lusió. En altres paraules, la meva concepció del funcionament, en l’actualitat, de molts àmbits d’actuació (professional o no professional) és negativa. I la principal raó rau en la naturalesa i la manera de treballar.

L’experiència personal en diferents serveis d’atenció a joves (Centre Obert, Punt d’Informació Juvenil, Centre Residencial d’Acció Educativa, Centre Penitenciari, Casa d’Oficis…) em suggereix que la tendència dels professionals és a centrar-se excessivament en la Programació.

Sembla com si de sobte, quasi tothom, tingui clar el què han de fer els demés.

En termes teòrics, i salvant les distàncies, podríem establir una metàfora extrapolant aquesta sensació (que es basa en la pròpia observació, i per tant, no és generalitzable i potser, fins i tot, errònia) amb la manera com estan constituïdes les Polítiques de Joventut: Moltes de les energies i el temps s’inverteixen en el Pla (en consensuar, en primer lloc, horitzons i fites; en segon lloc, definir principis rectors; en tercer lloc, formular objectius generals;  i en quart lloc, definir estratègies). Poques als Programes (que implica un reajustament, més o menys continu, segons les diferents necessitats que van sorgint sobre la marxa i amb la posada en pràctica). I, finalment, quasi cap il·lusió, ganes, risc i convicció al Projecte (que a vegades surt i a vegades no, que a vegades és aprovat, i a vegades no).

Sembla com si ningú es volgués arriscar. Com si s’hagués de saber tot d’avançada. Quan, en veritat, canviar la realitat d’un grup de joves (un grup petit, de persones joves amb cares i ulls, i amb noms i cognoms) no pot partir, de cap de les maneres, d’una Política General de Joventut. I això cal tenir-ho ben clar!

ELS TRES GRANS DEBATS EN POLÍTIQUES DE JOVENTUT.

Durant els poc més de 30 anys de democràcia, el debat i, posteriorment, les pràctiques de polítiques de Joventut a Catalunya han girat entorn tres qüestions bàsiques.

En primer lloc, la dependència orgànica, és a dir, de qui ha de dependre l’Àrea de Joventut: d’una secretaria específica (o direcció general); o bé les polítiques de joventut han de ser transversals i han d’aspirar  influir en d’altres àrees més consolidades i amb major tradició històrica (tals com Benestar Social i Família, Ensenyament…).

Ens referim a l’etern debat de triar entre una de les dues opcions. O bé revisar, periòdicament, els serveis més generalistes i saber planificar respostes adequades en cada moment, que s’ajustin a les contínues transformacions d’aquesta franja de població i les condicionants més generals (situació econòmica global, atur juvenil…) . O bé,  crear organismes específics que s’ocupin de gestionar les polítiques, els serveis i els equipaments per  Joves.

El sentit profund de discutir una o altra dependència en l’organigrama organitzatiu; una o altra posició, és una qüestió estratègica que respon a objectius pragmàtics d’eficiència i eficàcia.

Al debat “Les polítiques de joventut a Catalunya: una mirada històrica i de futur” hi van intervenir Rosa M. Carrasco, directora general de Joventut (1978-1980), Enric Puig, director general de Joventut (1980-1989), Rosa M. Pujol, secretària general de Joventut (1998-2004), Marta Rosàs, secretària general de Joventut (2004-2006), Eugeni Villalbí, secretari de Joventut (2006-2010) i Toni Reig, actual director general de Joventut de la Generalitat de Catalunya.

Atès el consens i la unanimitat expressada pels responsables de Joventut de Catalunya, tots ells coincidint que la millor manera perquè les Polítiques de Joventut esdevinguin transversals és que aquestes “pengin” directament de Presidència (en un país poc donat a consensos d’aquest abast), subscrivim aquesta fórmula.

En segon lloc, la discussió sobre quina ha de ser la naturalesa de les Polítiques de Joventut. O el que és el mateix, quin discurs convé més que hi hagi rere el marc tècnic-polític: Des d’on han de partir, i en base a quina argumentació han de sorgir les Polítiques de Joventut. Sens dubte  es tracta d’un debat de tipus ideològic.

Si bé la discussió tècnica de l’anterior punt ve determinada, bàsicament, per discussions de repartiment de poder que tenen a veure amb inèrcies històriques i el pes d’una o altra parcel.la d’intervenció. Aquest segon punt està lligat a una visió o justificació. És a dir, la motivació i el sentit que han d’activar i guiar les Polítiques de Joventut. Allò de “on som i a on volem anar” i també el “com estem i què volem ser”.

A Catalunya, aquest debat s’ha centrat en dues maneres de fer política ben concretes: d’una banda les polítiques de transició (que conceben l’etapa juvenil com un període liminar, d’impàs i d’indefinició entre la vida infantil i la vida adulta *); i de l’altra, les polítiques afirmatives (que defensen la plena expressió del període juvenil -menys productivista que l’anterior- o dit amb altres paraules: preocupar-se en “com els joves defineixen la societat” , i, alhora, interessar-se  en “com la societat percep els joves” ** ).

Tradicionalment, les primeres s’alineen a un punt de vista més conservador, productiu i no-qüestionador del repartiment de poder, i les segones, més progressistes s’alineen amb formes més arriscades d’entendre la societat. Ambdues corrents però, es posen d’acord amb la necessitat d’un cert equilibri per no fracturar socialment.

Finalment, i amb més proximitat en el temps, altres propostes tracten d’embastar i sintetitzar les avantatges d’uns i altres ***.

Des del nostre punt de vista la solució a aquest dilema passa per revisar, contínuament, les polítiques de joventut i adaptar-les i ajustar-les segons demani la realitat.  (Els  joves són, per excel.lència,  el grup que aclapara i s’apodera de les noves tendències, maneres de fer, tecnologies…)

En aquest sentit, cal superar les  dues grans dificultats: primera, saber estar al front sense acomodar-se excessivament. Dit d’una altra manera: treballar amb i pels joves -que difícilment pot anar deslligat-. Tenint permanentment les “alarmes posades”, és a dir; investigar, formar-se i revisar els instruments  per evitar distanciar-nos massa de la realitat.

I segon lloc, saber integrar el punt de vista i els dilemes dels joves. Aquests, cada vegada més exigents (a mesura que el sistema democràtic evoluciona); cosa que suposa posar-nos contínuament a disposició i alhora saber delegar.

La tercera qüestió té a veure amb el nou escenari global i la superposició de diferents àmbits d’acció.

La globalització implica la quasi desaparició de les fronteres (societat líquida) i els límits en de l’espai temps (tercera generació de noves tecnologies). Cosa que implica repensar multituds de vectors.

En el cas de les Polítiques de Joventut cal centrar l’atenció en l’estadi d’execució, és a dir, superposar el nivell local i global: treballar les necessitats locals amb amplitud de mires, pensar en termes d’un escenari europeu receptor d’immigració, i combinar la tradició i les necessitats d’un territori específic amb d’altres llunyanes o totalment noves.

Un estira i arrosa continu que cal resoldre’l amb valentia i creativitat: noves fórmules d’interdepertamentalitat, col.laboració, investigació i formació. Per sort, la pràctica s’avança a la norma i la realitat supera la ficció. Ens cal doncs, estar ben atent i atentes i desxifrar el que ja està esdevenint.

FUNCIÓ DELS PLANS I LES POLÍTIQUES GENERALS.

Els Plans Generals són la plasmació d’un itinerari ideal, dins un escenari determinat, en el nostre cas, l’europeu. Aquests, tenen l’objectiu que els joves s’identifiquin i sàpiguen conviure al mateix temps que enriqueixin la societat fent-la més diversa, conscient, participativa i democràtica.

Ara bé, calen tants representants arreu, discutint de joves des d’escons allunyats de la realitat? Cal passar tantes hores davant l’ordinador i viure permanentment angoixats per si ens manca pressupost? Cal obsessionar-se pel disseny dels programes des dels despatxos? Cal convocar tantes reunions “d’adults” per discutir què cal fer, o quina estratègia seguir amb els joves?

Entenc que per segons quines decisions cal abans planificar i intercanviar estratègies i opinions i traçar una previsió. Em sembla força raonable la idea de reunir-se amb qui calgui: perquè amb una actitud adequada sempre s’arriba a punts de trobada. Ara bé, la posició que defenso és que cal evitar, a tota costa, caure en discussions estèrils i paper mullat.

Lluny de desmerèixer els treballs d’investigació i formació cal fer prevaldre l’operativitat i l’execució. El contacte directe i l’estira i arronsa amb els joves. La discussió, l’enfrontament… I, sobre tot, reanimar i transmetre l’esma perdut. Al meu parer, la prioritat és recuperar la lluita per un ideal (diguem-li ideologia,  espiritualitat, filantropia o ambició… Tan se val). I aconseguir això “de tu a tu”no és una cosa gens fàcil.

En l’actualitat, segurament com a conseqüència del canvi sobtat en el funcionament del model econòmic, i per extensió, de la resta del sistema; l’estirar del carro i el donar exemple no pot deixar de ser intrínsec en qualsevol acció dirigida als joves. Fonamentalment, perquè aquests han vist que el model en el què s’han forjat ha fet aigües.

És perfectament comprensible doncs, que molts d’ells estiguin en estat de xoc o d’incredulitat (o en el pitjor dels casos d’apatia).

Per tant, és lògic pensar que si volem que els joves siguin crítics, participatius i reflexius, com a tècnics professionals de joves hem d’estar disposats a ser una primera línia d’actuació i oferir una base d’experimentació i vivència.

Som al camp d’entrenament i al terreny de joc, al laboratori i a la pista per on pivotaran. Som els seus entrenadors, educadors, mestres i monitors. I també, en tractar-se de joves, representem els seus botxins de llibertat i la diana de les seves crítiques, els adults que els dicten les normes, i també els còmplices per aconseguir superar situacions… etcètera, etcètera, etcètera…

APUNT  VOCACIONAL.

Treballar amb i pels joves, com qualsevol altre feina, per força desgasta. I més encara, si no volem sotmetre’ls i pretenem potenciar un creixement real de les seves capacitats crítiques. I més encara, si tenim en compte, que cada vegada més, els nivells d’exigència professional són més competitius, regulats, inspeccionats, auditoriats… És legítim pensar, doncs, que els professionals més veterans i experimentats vulguin dedicar menys hores d’atenció directa. Aquesta és, en principi, la evolució lògica.

Però no és així, fruit de la creixent especialització i els avanços tecnològics dels instruments d’anàlisi i avaluació; sovint, aquests llocs de disseny i programació requereixen d’una alta qualificació. La qual cosa implica, en la majoria dels casos, que no siguin ocupats per professionals veterans, d’anys d’experiència i llargues hores de treball, sinó per joves altament qualificats amb molta menys experiència d’execució, de pràctica i de contacte directe amb joves.

Al cas català a aquest fet li hem d’afegir una altre condició que també explica l’estat actual de les polítiques de joventut: Després d’anys de dictadura franquista, el desplegament de les primeres polítiques democràtiques (des de principis dels vuitanta, fins la dècada dels noranta) es desenvolupà a una velocitat vertiginosa. Fou un impuls institucional històric sense precedents, que suposà molts avenços significatius i molts èxits substanciosos. La qual cosa, ha suposat –a la llarga- l’enquistament de moltes velles glòries en molts llocs de decisió i comandament.

Per últim -seguint el fil intergeneracional-, des de fa aproximadament uns quinze anys ens trobem que, en última instància, bona part dels executors de les polítiques de joventut (però també de benestar social, cultura, i, en menor mesura, d’ensenyament) la protagonitzen professionals contractats per serveis externs, o òrgans amb criteris cada vegada més empresarials. I com a conseqüència de tot això, persones malpagades.

El perfil d’aquests professionals respon a persona compromesa i sobrequalificada, que es dedica a un tipus de treball de desgast, amb feines feixugues i en males condicions de treball (contracte de becari, auxiliar, intermitent, etcètera, etcètera, etcètera). Cosa que alimenta, encara més, la desil·lusió, o el que és el mateix, la desincentivació i l’esgotament d’estar a primera línia.

El sentit d’una formació continuada és, en primer lloc, traslladar a la nostra acció professional -de manera pràctica i operativa- els avenços teòrics. I, en segon lloc, apropar la realitat als preceptes teòrics.

Tant important és tenir ben clar per a qui treballem, qui ens mana i què volem fer. Com saber què necessitem, a qui ho hem de demanar i com cal demanar-ho. És igual d’important tenir una bona preparació teòrica per saber visibilitzar les necessitats, com ser honestos en el nostre treball. Finalment, també ajuda tenir influència en els òrgans de decisió  i un cop de sort.

Tres exemples il·lustratius.

*: ens trobem amb un jove, tutelat per la Generalitat de Catalunya, que ha estat internat durant uns anys en un Centre Residència d’Acció Educativa i que en complir divuit anys necessita trobar un lloc per viure.

És un cas de política nuclear o de transició perquè es vol incidir en un aspecte substancial. Concretament, l’òrgan destinat a gestionar aquest cas és l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET). I la metodologia passa per un Projecte Finalista dins el CRAE, de preparació diària al jove -des dels 16 anys- per aquesta i altres situacions.

**: ens trobem en una vila en la què s’ha detectat la bipolarització de la població jove pel que fa a usos de serveis i concurrència d’indrets. Se’ns demana la gestió d’activitats i dinàmiques en un espai neutral on aquestes dues faccions de població (una de nouvinguts i una d’autòctona) comparteixin activitats pròpies de l’etapa en la que es troba el col·lectiu juvenil.

Ens trobem, clarament, en un cas de política perifèrica o afirmativa, perquè la nostra acció no pretendrà modificar cap situació en essència, sinó que es pretén satisfer necessitats, interessos i expectatives de l’etapa juvenil. (Amb dos col·lectius que, separadament, tenen majors dificultats per aconseguir els seus legítims objectius).

Donada la naturalesa del cas, hi intervindria un Punt d’Informació Juvenil o un altre equipament de Joventut, en col·laboració amb el Departament de Cultura, o, si fos el cas, amb el d’Immigració o Benestar Social.

***: Un jove amb baixa qualificació acadèmica, amb  fracàs escolar en l’àmbit estrictament reglat (no té l’ ESO), però que ha cursat amb èxit molts cicles formatius, alguns d’alta qualificació. I que cerca una primera contractació.

Aquest cas és propi d’un tipus de política anomenat de transició afirmativa o afirmativa transicional perquè és la combinació d’una característica típicament de les polítiques nuclears (el fet d’aconseguir un lloc de treball per fer una transició de la vida de jove a la vida d’adult); amb una característica més pròpia de les polítiques afirmatives (no es tracta d’una política generalista d’ocupació, sinó que té en compte l’especial dificultat dels joves en una primera contractació). I més concretament, un cas  d’un subtipus de política afirmativa nuclear.

Al nostre parer, la intervenció estaria dirigida per un Departament de Treball,  Ocupació i Empresa d’una Diputació, o potser des d’un Centre Formatiu amb capacitat de contractació, com per exemple una Casa d’Oficis (Programa del Servei d’Ocupació de Catalunya del Departament de Treball i Ocupació, els Fons Social Europeu i una entitat Promotora). O per un Programa d’Ocupació d’una Entitat sense ànim de lucre, com per exemple una obra social d’una caixa, amb una línia d’ocupació específicament per joves.

Etcètera, etcètera, etcètera…

.