L’obra de    J O S E P   P L A.

Concretament, al principi del capítol “Bodegó de Peixos” (dins les Històries de Mar), l’autor empordanès adopta una actitud existencialista, pura i dura, inspirada en el paisatge i la calma de l’Empordà.

En aquests llogarrets tan insignificants l’existència passa entre dos extrems: d’un cantó hi ha l’ensopiment, el tedi; d’altra banda la curiositat se us aviva per un no res, per les coses més petites, més allunyades dels vostres interessos. A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l’ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenya que una de les fonts més copioses i perennes de ldolor és l’agitació inútil, els movimetns gratuïts, l’entrada en la vostra vida d’altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es fa impossible. Els homes i les dones no poden reisstir l’ensopiment perquè creuen -sense cap raó- que ensopir-se és com morir una mica. Així, hom s’evadeix obrint les pròpies portes a la invasió alienta. Hom s’evadiex per patir més. Per això jo crec que una de les pedres de toc més segures per a conèixer la força d’un home és la seva capacitat per a resistir l’ensopiment.

(…)

Tot convidava a la bona jeia, a no tenir mai pressa. ¿Us feu càrrec de la satisfacció que produeix mirar un rellotge i poder dir: “Només han passat cinc minuts!”? És una cosa tan profundament agradable com tenir la sensació que el temps no camina tan de pressa. Això cosa una mica de comprendre. Si s’hi arriba, és de gran utilitat per a passar la vida sense neguits. La persona que arriba a poder dir: “He pasat un dia meravellós… m’he ensopit delicisiosament…”, és una persona sàvia, de molt consell i d’excel·lent companyia.

(…)

A Fornells, paratge fabulosament ensopit, vaig arribar a sentir-hi la dolçor del tedi. Donar al temps un ritme més lent pot éssser un exercici més dolç que la mel. Sentir-se viure és com sentir-se morir, i la consciència del tic-tac del cor és insuportable i angoixant. En el dens ensopiment del llogarret, el tic-tac es feia gairebé imperceptible. Qualsevulla cosa us imantava la visa i us promovia la curiositat.

En una obra, la ploma avesada de Pla, denuncia sense embuts.

Jo comprenc molt bé que un home ric, de tarannà i de gustos burgesos, vulgui tenir en la seva casa d’estiueig arcs romànics i finestres gòtiques i portes barroques i que se les faci construir de ciment armat o de qualsevol altra matèria. És absurd, naturalment; però hi ha una cosa més absurda que l’absurditat, que consisteix a arrencar, amb uns magalls i unes escarpres, la finestra o l’arc d’un edifici d’època i incrustar aquestes coses en baluernes que tenen, amb l’edifici anterior, la mateixa semblança que pot tenir un ou amb una castanya. És a dir: s’ha de partir del fet que semblants bestieses no poden evitar-se ni amb lleis ni amb reglaments. Si aquest impressionant saqueig hagués estat portat a cap per primaris, rústics i “minus haben, hauríem d’acceptar el fet i posar-lo a càrrec de la ignorància i de la grolleria. Però el cas és que el saqueig ha estat portat a cap per persones de cultura i de semicultura, per persones que saben el que és un edifici gòtic i que no solament -per posar un exemple- han llegit la Història, sinó que coneixen personalment Poblet i Santes Creus. Aquestes distingides persones han arribat a transportar als seus pisos de Barcelona -a l’època del modernisme sobretot- autèntiques xemeneies gòtiques. Al voltant d’aquestes peces han creat salons, però seguint la perversió del gust que implica un tal fet, seguint la tendència a la ficció que necessàriament ha de produir, no solen pas fer foc en aquestes xemeneies: hi posen uns troncs de ciment imitació tronc de pi o d’oliver, una bombeta de color roig a sota, i fan tertúlia davant del teatret. Això, tots ho hem vist. Quan en un país hi ha persones contstruïdes duna manera tan fictícia i pedantesca, ¿quina classe de lleis, quina classe de reglaments poden aturar o corregir la tendència social del moment? No em facin riure amb aquestes solucions! L’únic que cal és conservar en un racó qualsevol de la nostra memòira els noms d’aquestes persones i donar-los la consideració que mereixen; la consideració de cretins eminents, per més arquitectes que tinguin a la seva disposició, per més col·leccionisme que cultivin, per més finesa que projectin.

Existeix un passatge de  J O A N   O L I V E R   a  Ball robat, que en fins a dues ocasions, en ple diàleg, posa en boca d’un dels personatges (potser autobiogràfic) l’autodefinició d’intel·lectual:

CUGAT: Sí, sóc un intel·lectual! Un home que pretén viure alhora dintre i fora de la societat, que es passa la vida fent-se preguntes a les quals prova inútilment de respondre, que s’alimenta d’idees i menysprea el fets. Una criatura absurda i indigesta que té l’audàcia de ser tímid i modest enmig de la petulància i l’aplom dels homes d’acció.