De com els joves internats en un CRAE assoleixen l’autonomia.

Treballar en un CRAE amb joves adolescents no és cosa gens fácil: moltes de les dinàmiques i rutines quotidianes, esdevindrien del tot escandaloses o anecdòtiques, si transcorreguessin en qualsevol altre context.

Miquel Àngel Magan

Què és un C.R.A.E.

Resumint molt, la essència dels Centres de Protecció de Menors a Catalunya, s’entèn a partir d’una evolució his

tòrica concreta: primerament, neixen com institucions assistencialistes de la mà d’organismes gremials o eclesiàstics, i, més recentment, els concebem a partir de la creació de l’Estat Modern i el desplegament dels Principis Rectors de Política Social i Econòmica.

L’internament en un Centre és la culminació d’un procés legal que es fonamenta en la concepció imperativa de l’Estat del Benestar en protecció de menors. Així, doncs, la separació d’un nen o nena del seu medi i el seu posterior internament, és una resposta institucional -amb garanties processals- davant situacions marginals de greu perill (abandonament, abusos, maltracte).

El procés pel qual l’administració –en aquest cas la Generalitat de Catalunya- passa a ser el responsable directe d’un nen o  jove, mentre aquest sigui menor d’edat, pot tenir  diferents formes administratives. Les tipologies més comunes són: la guarda administrativa (quan els titulars de la pàtria potestat dels menors es veuen incapacitats per causes greus transitòries) i la tutela administrativa (quan existeixen indicis suficients per preveure que aquesta situació és perllongarà).

Actualment, la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) és el darrer òrgan responsable de la tutela d’aquests menors. Aquesta, compta amb una estructura orgànica dividida en set Seccions Territorials (STAIA), que responen a tres principis rectors -territorialització, transversalitat i coordinació-. Cada Secció disposa d’un o diversos Equips Funcionals que es coordinen amb els Equips d’Atenció a la Infancià i Adolescència (EAIA) per fer seguiment de casos. Aquests equips són interdisciplinars i s’encarreguen de fer un seguiment de la situación familiar i de contactar amb els professionals del CRAE.

Els Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) són serveis públics, que poden tenir diverses formes de titularitat. Històricament, depenien directament de la Generalitat de Catalunya. I, posteriorment, d’algunes administracions menors (grans ajuntaments) quan n’assumiren la titularitat. Actualment, però, les administracions públiques tendeixen a convocar concursos i encomanar la seva gestió a Fundacions o entitats privades. Aquesta situació, val a dir, sovint juga en detriment dels drets i les condicions laborals dels seus treballadors.

Un CRAE, té l’encàrrec d’oferir una resposta a les necessitats materials, físiques, afectives, psíquiques, educatives i socials del menors les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. En aquest sentit, el paper dels i les educadores és vetllar per l’educació integral dels menors durant la seva estada; procurar dotar-los, transversalment, de coneixements i habilitats bàsiques en la vida quotidiana. I, alhora, procurar que esdevinguin successivament autònoms.

En general, els menors provenen d’un Centre d’Urgència o d’Acollida, de la família biològica, d’un altre CRAE, o com a conseqüència d’un fracàs d’acolliment familiar o d’adopció.

Concretament, les línees d’atenció i treball dels educadors i eduacadores amb cadascun dels menors internats queden copsades al Projecte Educatiu Individualitzat (PEI), el qual es revisa i supervisa anualment, i, també semestralment, mitjançant un Informe Tutorial de Seguiment Educatiu (ITSE). Actualment, les directrius s’agrupen en quatre camps d’atenció i seguiment: desenvolupament físic, desenvolupament cognitiu, desenvolupament emocional, i desenvolupament social.

Introducció al concepte de joventut.

Durant l’adolescència i la primera fase de la joventut l’ésser humà presenta estadis mentals i de maduresa amb un perfil confús. L’individu no es considera a si mateix –ni és considerat pels altres- com a nen o nena, però tampoc  com una persona adulta.

Durant aquesta fase d’impàs, els individus presenten característiques transitòries. D’una banda són alliberats, transitòriament, de certs deures i obligacions, i de l’altra, encara no estan implicats, plenament, a l’ordre estructural. És a dir, es veuen exposats, alternativament, a la estructura i la antiestructura, als estats i les transicions (Turner 1988). Aquest fet, és susceptible de provocar crisis d’identitat. I aquestes, poden derivar a situacions de conflicte que desencadenin fenomens marginals (Romaní, 1998).

La base d’alguns sistemes d’identificació (Lévi-Strauss 1981) és també l’oposició: un grup s’identifica a si mateix –nosaltres– a través de l’oposició amb una altre –vosaltres o ells-. En aquest sentit, Oriol Romaní analitza com algunes situacions noves (contemplem l’internament com una d’aquestes situacions) poden generar anomies o disfuncionaments amb el perill de desembocar en processos de marginació.  A més a més, si els seus protagonistas són joves, cal afinar la nostra mirada analítica en el sentit que ens adverteix Feixa (2006), quan assenyala que el món i l’univers juvenil requereix ser contemplat des de una doble vessant: “què és ser jove per la societat” i també “què és la societat pel jove”.

A una nova escena del drama entre vell i jove, Bauman (2008) estableix la base de nous paradigmes analítics per abordar els joves. Si bé els menors d’un CRAE no destaquen per tenir gran habilitat informàtica, ni tampoc perquè facin molt d’ús en la seva vida quotidiana; els hem de circumscriure, generacionalment, dins un nou món modern líquid, on l’individu -com a conseqüència de la definitiva irrumpció del món virtual- es redifineix i s’autoidenfica contínuament. La qüestió de la identitat es relativitza a favor de l’autocomercialització -canviant i caduca-; i, la comunitat, esdevé una qüestió d’autoconfiança.

La raó de fons, per la qual molts dels nens i nenes han estat internats en un CRAE, és desplaçar-los d’una espiral de marginació. Si tenim en compte que durant la joventut s’activen molts mecanismes d’identificació (qui sóc / què vull), la conclusió és que a l’hora de planificar la nostra intervenció amb aquests joves, i molt concretament, la  seva sortida –desinternament-, hem de saber combinar bé les expectatives i les possibilitats.

Així doncs, millorar la intervenció amb els menors internats en un CRAE, sobre tot quan són joves; comporta planificar i procedir a l’acció profesional. En primer lloc, tenint en compte els factors socials i culturals que hi conflueixen en aquest tipus de població. I en segon lloc, organitzant, temporalment, l’assoliment d’objectius de manera que s’assoleixi la nostre doble escomesa de protecció i d’autonomia.

Tots aquests factors els agrupem, funcionalment, en quatre grans aspectes: joves com a grup (franja d’edat), membres d’una circumstància cultural (internats en un CRAE / desplaçats de la família), endinsats en un context econòmic (model competitiu de mercat) i en lluita per la seva integració social.

La sortida del centre o desinternalització.

Quan els joves compleixen la majoria d’edat assoleixen la seva pròpia tutela i es converteixen en ciutadans adults de ple dret. Amb drets i deures. Malgrat que cada jove hi reacciona de forma particular; en general, aquest és un procés que és viscut amb angoixa i  vertigen. A banda de les característiques més personals i subjectives (personalitat, intel.ligència, habilitats…), aquest procés depèn molt dels llaços i les xarxes d’ajuda que cada jove disposi fora del Centre, i la proporció d’anys d’internament al Centre (fenomen de la institucionalització).

El procés d’emancipació dels joves, es ja de per sí difícil, perquè es troben en una situació liminar. És a dir, no s’identifiquen encara amb els adults però ja no són nens; són conscients que comencen a tenir responsabilitats de la vida adulta, però manquen d’experiència i mentalment encara no són madurs…

La diferència bàsica d’aquest procés entre els joves internats en un Centre Residencial –en la majoria de casos, de forma involuntària- respecte als que no ho estan, recau en la velocitat, el tempo, al qual s’ha de dur a terme. D’alguna manera, s’accentua l’acceleració. Han de prendre grans decisions i activar una resposta, com a molt tard, als 18 anys.

Tot i que aquests joves tenen ben assumit que han d’iniciar una nova etapa quan surtin del Centre; sovint, no són capaços de preveure o planificar la seva situació: eviten o posposen resoldre-la fins l’últim moment perquè creuen que ho poden fer improvisant o amb immediatesa. Aquesta manera de reaccionar respon a una estrategia. La d’una persona immadura o amb limitacions, que ha de prendre una decisió de gran abast.

“I ara què he complert els divuit anys, que faig? A on vaig?”. Ens estem referint a una persona jove, amb divuit anys recent complerts, que després d’haver viscut episodis traumàtics durant la infància, se l’interna -en contra de la seva voluntat- en un Centre, i que després d’un periode -més o menys dur, i més o menys enriquidor- se la “col·loca”, sobtadament, davant un marc encara més hostil que el CRAE.

En general, la tendència dels joves és, en paraules de López Aranguren (1969), la d’aferrar-se a un materialisme tenyit d’angoixa, segons el qual, els joves –desencisats d’heroïcitats i orfes d’ideals- prefereixien “veure-las passar”, no actuar i “anar passant” sense l’ambició d’intervenir o fer-se càrrec del seu futur.

Finalment, existeixen set tipologies de sortida d’un CRAE: retorn amb la família biológica (és la opció més freqüent), desinternament a través d’una familia col·laboradora, sortida a un pis tutelat o un pis de lloguer, l’emancipació -abans dels 18 anys-, d’altres o especials, i finalment, fugida o escapoliment.

Accions i activitats a desenvolupar.

En termes pràctics, els professionals d’un CRAE són els responsables més propers i directes de l’atenció dels joves internats. Més enllà d’una atenció  exclusiva a les situacions de risc, la seva intervenció consisteix en implicar, progressivament, els joves a diferents activitats, tallers, rutines i dinàmiques.

A partir dels 16 anys, la planificació del PEI (que gira entorn l’educació integral de cada menor) s’encamina –progressivament- al desinternament del menor. Els objectius que contenen els PEI són de caràcter integral i sinèrgic. És a dir, tots els blocs (higiene i salut, afers personals, afers domèstics, afers acadèmics, i afers econòmics i laborals) s’adrecen a un tot: la sortida del jove del Centre.

La forma amb què aquests blocs es relacionen és molt estreta, i permet que cada intervenció reforci objectius d’altres àrees (sinergia). Dit d’una altra manera: l’èxit o el fracàs d’una àrea no juga en detriment de l’altra. El conjunt d’intervencions educatives no és una suma o juxtaposició d’accions, sinó que conforma una “funció” per millorar la qualitat de l’atenció als joves internats, i, en conseqüència, incrementar el benestar dels joves finalistes.

Pel que fa l’exercici avaluatiu, el seu propòsit és poder comptabilitzar i valorar, qualitativament, les accions educatives realitzades; i analitzar, objectivament, el treball profesional, per obtenir pautes pel disseny de futures accions. Aquest sistema avaluatiu ha de permetre assolir tres grans objectius (Porcel i Vázquez 1995):

Primer, aconseguir un marc referent, a través del qual els joves finalistes desxifren, autònomament, la seva situació i poden anticipar les seves accions. Segon, construir un marc metodològic, tècnic i instrumental, a través del qual els professionals, en primer lloc, operativitzen i organitzen les seves accions, i en segon lloc, revisen els valors i les pròpies actituds (per poder generar-ne de noves). I tercer, dinamitzar l’interiorització dels repertoris d’acció; cosa que implica consolidar i desenvolupar les capacitats personals per l’acció professional.

Bibliografia.

  • . Bauman Z. (2008) Una nova escena del drama entre vell i jove. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria de Joventut.
  • · Feixa, C. (2006) De jóvenes, bandas y tribus. Barcelona. Ariel.
  • · Gómez-Granell C. i Altres. (2004) Infancia y familias: realidades y tendencias. Barcelona. Ariel.
  • · Lévi-Strauss C. (1981) La identitat. Barcelona. Petrer.
  • · López Aranguren, JL. (1969) La juventud europea y otros ensanyos. Barcelona. Seix Barral.
  • · Porcel, A. i Vázquez, C. (1995) La supervisión. Espacio de aprendizaje significativo e instrumento para la gestión. Zaragoza. Certeza.
  • · Romaní O., a  Prat J. I Martínez A. (1998) Ensayos de antropología cultural. Barcelona. Ariel.
  • · Romaní O., (2006) La salut dels joves a Catalunya. Un estudi exploratori. Material inèdit.
  • · Turner, V. (1988). El proceso ritual. Estructura y antiestructura. Taurus. Madrid.
Respostes tancades, peró podeu fer trackback desde el vostre propi lloc web.

No es pot comentar.